Descompactació

La societat de masses s'ha vist descompactada des de ja fa anys. Un exemple és l'odi que molts centren als immigrants. "Ells no paguen impostos", "ells són atesos abans a la Seguretat Social que nosaltres", "ells ens estan treient la feina". Tòpics? Veritats? No ho sé, però el que sí sé és que si em trobés al seu lloc potser actuaria com ells. Agafaria qualsevol feina que em donguéssin o montaria un negoci.

Les facilitats que els dónen potser a molta gent els fa ràbia. Però l'hem de canalitzar cap a ells? No, sinó cap a l'Estat. La major part d'immigrants són treballadors, marginats, pobres, etc. i per tant formen part de la classe obrera, oprimida per la burgesía, pels peixos grossos que no tenen res més a fer que aprofitar-se dels altres.

Aquests grans animals han descompactat la societat. Han aconseguit que entre nosaltres ens dividim, ens odiem. Han aconseguit que els obrers en creguem que som persones de classe mitja i veiem al pobre com a un diferent. Estem a res de passar a ser encara més pobres. El baixar sempre és fàcil. Estem a res de marxar a un altre país per a buscar feina. El sortir sempre és fàcil. Però el pujar o el entrar és tot el contrari. No podem obviar que ens trobem en un país amb molts immigrants, però aquests no han de ser un problema si convivim tots en democràcia i igualtat i llibertat.

"De fora vingueren i de casa ens tragueren". Una altre frase que simbolitza un dels racismes que ens acompanya a la societat. Dient tot això li estem donant la raó als de dalt. Però estem equivocats. L'enemic no és el de fora, sinó el de dins, el que està a dalt de tot, el que ho manipula tot per al seu propi bé. I no m'estic refereint pas als polítics, no, sinó aquells que encara estan més amunt, i que fan de la gent de política, titelles imitadores dels seus moviments.

Amb els programes del cor han aconseguit descompactar la classe obrera. Passen les imatges de casaments reials o de l'alta burgesia i la classe obrera ho veu, i a sobre li agrada. O amb els programes diga-li socials o d'actualitat, per posar-li algun nom, on es veu l'entrevista a un pobre o un marginat mentre es prepara els cartrons per a poder dormir. I és aleshores quan la classe obrera pensa: "jo no sóc com ell". El "jo", quan hauria de ser "nosaltres". Ens han descompactat de tal manera que la solidaritat entre els mateixos és inexistent.

Avui dia les fronteres polítiques són una simple manera de tenir-nos a tots controlats i classificats. Les fronteres entre paisos no tenen altre finalitat que descompactar la societat, i fer que aquesta interposi temes poc escencials com la lluita per la llengua catalana o la lluita per una nació. Les veritables fronteres, aquelles que hem de trencar, són les que ens separen dels de dalt. Aquestes fronteres són les que fan de nosaltres la classe oprimida, la classe explotada, la classe obrera descompactada. Comencem a lluitar per la igualtat i la llibertat de la societat. Després ja vindran altres lluites.

La roda

T'aixeques al matí, et rentes la cara, fas el cafè amb llet i el cigarret, et dutxes, et vesteixes, t'arrecles, surts, esquives l'home atrafegat que corre per agafar l'autobús, puges al tren, observes...Una dona explica que el seu fill no estudia, una noia repassa els apunts per l'examen que tindrà d'aquí dues hores, penses amb el que faràs aquesta tarda, tornes a observar...a un se li ha escapat el tren, un altre pregunta si aquest va a Martorell, continues pensant, però ara, amb aquesta nit...I ja has arribat. Fas classe, observes com un estudiant s'adorm, com altres parlen amb veu baixa...i de sobte la classe s'ha acabat. Avui ha estat prou bé. Tornes al tren i arribes a la feina. Desconectes; els nens petits ensenyen moltes coses. I tornes cap al tren, i tornes a observar, i tornes a fer classe, i tornes al tren...i per fi a casa. Dorms, somies, descanses...T'aixeques al matí, et rentes la cara, fas el cafè amb llet i el cigarret, et dutxes, et vesteixes, t'arrecles, surts, esquives l'home atrafegat, puges al tren...etc, etc, etc.

Conclusió 1: La vida és rutinaria.

Conclusió 2: Dormim poc i treballem massa.

Conclusió 3: La Renfe està guanyant un dineral gràcies a que:

La vida se'ns fa rutinaria perquè dormim poc i treballem massa, amb això la Renfe està guanyant un dineral perquè la vida és rutinaria, perquè dormim poc i treballem massa, amb això la Renfe està guanyant un dineral perquè la vida és rutinaria...

Un segon

En un segon et pot canviar la vida. En un segon milers de coses es poden esvair. En un segon la realitat pot convertir-se en la cosa més fastigosa i odiada. En un segon et pot canviar tot.
A partir d'aquell segon vas deixar de caminar. A partir d'aquell segon vas deixar de conèixer. A partir d'aquell segon vas deixar de parlar. A partir d'aquell segon les facultats et van desaparèixer.
Però encara em somrius. Però encara continues, d'alguna manera, sent el mateix que has sigut sempre. No et rendeixis.
T'estimo avi!

Hispocresia Facebookiana

Per què la gent no actua segons pensa? Per què la gent despotrica a d'altres al mateix temps que els té agregats a la famosa pàgina del Facebook?

Últimament les tecnològiques s'estan posant per sobre del que realment sentim. Estem deixant de banda les vertaderes amistats per enfonsar-nos en un món superficial, on la quantitat compta més que la qualitat. Per què s'agreguen persones al Facebook que quasi ni coneixes o que no suportes? Per què alguns agreguen persones al Facebook que després ni saludaran? Per què aquests intents d'agregar-me com a "amic" al Facebook si en la vida ens hem suportat?
Aquesta hipocresia és tan sols un exemple de la vida social global que vivim. El "més" va per sobre del "com" o del "què" o del "perquè". Ara les persones es coneixen un dia, i a l'endemà ja es tenen com a "amics" al Facebook. Qui hi ha darrere aquell nom?

"Pepito de tal tiene 365 amigos". 365 amics, un per cada dia de l'any. Afortunat? No ho sé. El que sí sé és que les amistats de veritat tan sols es poden comptar amb una sola mà. I sobren dits.

Les coses s'aprenen amb l'edat

Al llarg dels anys tothom va aprenent. Aprens a saltar a corda, aprens a anar en bicicleta, aprens paraules al diccionari, aprens geografia, aprens història, aprens de l'amor i el desamor, aprens d'uns i altres... I sempre que te la fots et tornes a aixecar, però malauradament sempre te l'acabes foten altre vegada amb la mateixa pedra.
Ahir vaig dir a uns nens i nenes de 3 anys, que pujariem al terrat de l'escola a jugar. "Terrat?" em van preguntar. "I on és el terrat? Està molt lluny? I, tornarem a casa?". Fa riure, però ells mai havien sentit la paraula "terrat". El terrat podia ser un camp de flors en el qual tan sols s'hi podia arribar en autocar, un recinte tancat en el qual tan sols s'hi podia arribar en metro..."Terrat" poden ser milers de coses si el desconeixes.
Ara ja saben què és, perquè al llarg dels anys tothom va aprenent.

Els avis

En cada país, en cada ciutat, en cada poble...hi trobem col·lectius que, siguin d'on siguin, sempre són iguals. L'anomenat "avi indignat", el qual sempre es troba en les situacions de tensió i injusticia i les respon movent el cap negativament. També la famosa "àvia del semàfor", la qual has de deixar passar encara que tinguis la llumeta verda encesa per a tu, i que després et fa un "gràcies" poc amable. O l'"àvia del mercat" o del super: "em deixes passar nena? Tan sols porto una coseta", i després es passa mitja hora parlant amb la dependenta.

El col·lectiu "avis i àvies" és tot un món del qual se'n podria fer un bon estudi sociològic.

Un dia la meva àvia em va dir: "Ai nena, cada dia estàs més maca. I mira que de petita...has fet com l'aneguet lleig!"

Tot i així són una comunitat entrenyable, que es caracteritza per fer i dir el que volen i creuen. Però a la vegada ens cuiden i ens "mimen". Què fariem sense ells?

Complexitat humana

Quan ens fem grans ens queixem que el temps passa ràpid, i que poc a poc anem deixant instants al llarg del camí que mai més tornaran. Però ens passem, des de dilluns al matí, demanant que arribi divendres per a poder dormir, descansar i fer el dropo.

Hi ha milers de mil·lèsimes de segons que ens perdem al llarg de la nostre vida, però nosaltres continuem demanant que arribi divendres.