L’habitació s’enfosqueix
i una mena de massa de pedres gegants recorre el terra, les parets i el cos de
l’Asha. Li puja pels peus, els turmells i avança per les cames, les cuixes, la
cintura, la panxa, l’esquena, els pits, les aixelles, el coll, el clatell, la
barbeta, la boca, el nas, les galtes, les orelles, els ulls i el front fins l’últim
pèl del cap. Queda bloquejada, no pot cridar ni plorar. La massa viscosa de
pedres ha entrat en el seu cos i se l’ha apoderat; ha fet un nus gegant amb els
intestins, els òrgans i els ossos. L’Asha queda de peu com un vegetal, com una
puta pedra negra irrompible i insensible.
L’Asha es
desperta plorant. Li fa mal el cos, els tendons estan inflats i fins i tot sent
les ungles clavades als palmells de les mans. Es llepa la sang i el seu sabor a
ferro es barreja amb el de la sal de les llàgrimes. Plora amb silenci i es
demana perdó per la infidelitat i la traïció.
Obre l’armari i busca la caixeta màgica
on, des de petita, ha anat guardant els seus secrets més preuats. Entrades de
cinema, àlbums de cromos, baldufes, collarets de boles de colors, lletres de
cançons, records d’amors fugaços...Feia massa que no obria la caixa i, de
sobte, recupera olors, emocions, somriures, atzars i riscs. Des que la va
tancar només havia escrit desitjos en forma de vers o poemes octosíl·labs, lletjos
i sense rima (ni tan sols assonant) que no anaven més enllà del paper pautat.
Per fi l’Asha
decideix abandonar la puta mania de la bombolla d’acer com a modus vivendi còmode i sense rascades. Aquest búnquer se li ha fet imprescindible, tan, que la
seva pell havia començat a endurir-se, desfer-se i podrir-se.
L’Asha torna a jugar, tira els daus i s'aferra al risc i a l'atzar. L'Asha fa les
maletes i torna a París on tradueix els desitjos del paper a realitat.
"Sous le ciel de Paris
s'envole una chanson..."
#Edith Piaf
