Maltracte animal


La Lídia sempre recordarà aquelles colònies d’estiu de fa dos anys en què va salvar un home-ós.

Un dia d'aquelles colònies, els monitors van decidir que un d'ells s'amagaria i que els nens i nenes, dividits en equips, l'haurien de trobar i salvar. La Lídia va decidir anar-lo a buscar pel seu compte. 

Li semblava graciós que per donar un toc còmic a aquella patètica activitat, el monitor "desaparegut" es disfressés d'ós ferit -amb ketchup per tot el cos per simular ferides-, es lligués a un arbre, i esperés el moment de la trobada per representar el gran paper d'ós maltractat (i així conscienciar als infants del respecte pels animals). 

Els nens i nenes el van estar buscant hores i hores fins que des de la cuina van avisar l’hora de berenar. Ningú es va recordar de l'home-ós.

La Lídia però, sempre a la seva, el va continuar buscant. No era pas un rampell d’empatia o heroïcitat, sinó que simplement volia comprovar on havia anat a parar un home amb un aspecte com aquell: l’haurien detingut? l’haurien estomacat per les pintes? estaria buscant mel en els eixams d’abelles?

Res d’això. El molt imbècil s’havia lligat a l’arbre de tal manera que no en podia sortir. Portava hores i hores entre les cordes sense poder-se moure. El seu aspecte era deplorable, el ketchup se li havia mig incrustat en els porus oberts per la suor i les formigues començaven a pujar-li pel cos atretes per l’olor a tomàquet artificial. Davant la desesperació, l'home-ós havia començat a autollepar-se el ketchup per no morir de fam. 

Al veure’l, la Lídia va sentir pena i superioritat, una barreja de sentiments que la van fer buscar entre la motxilla les restes de l’entrepà de l’esmorzar. Així doncs, mentre l’home-ós li suplicava pel seu alliberament, la Lídia l’"alimentava" des de la distància tirant-li les restes de pa, formatge i pernil dolç. 


Potser d'aquesta manera, a banda d'estudiar el comportament d'home-ós abandonat i mort de fam, també podria observar de lluny els voltors que començaven a sobrevolar la presa.