Era una tarda gris i les parets de l'hotel ronyós de les afores de Berlín s'havien engroguit en qüestió de segons. Els grafits no li eren aliens a l'estètica i els punks de l'okupa del costat tampoc li quedaven malament, allà, ajaguts entre els gossos pollosos.
El boig paranoic vestia bata blanca i cofia blau cel i perseguia a la noia, no pas innocent, que durant anys li havia fet la vida impossible, primer a l'escola amb el bullying i després a la feina amb el mobbing. El boig paranoic, amb falta de racionalitat i intel·ligència de tot tipus, la mirava amb ulls rabiosos. Les mans li tremolaven i la pudor de suor se li barrejava amb l'olor a colònia barata que feia una setmana s'havia comprat al mercat del barri. La noia, no pas innocent, corria espantada i cridava ajuda esperant que algun dels punks de l'entrada la rescatés a canvi d'una dosi d'heroïna.
El boig paranoic es va plantar davant d'ella amb un ganivet d'untar mantega. La noia, no pas innocent, es quedà entre el ganivet i la paret, estupefacte, hipnotitzada per aquella barreja de suor i colònia barata, per aquella ratlla vermella marcada al front després d'haver-se tret la còfia...
I just quan el boig paranoic li acostà el ganivet al coll, aparegué en Quim que ocupava el doble de volum que l'assassí. Amb els ulls grans va mirar aquell sonat que atacava amb un ganivet d'untar mantega i agafà d'una revoltada la noia, no pas innocent, que es trobava immòbil a la paret. Van pujar les escales cap al segon pis i en qüestió de segons l'amagà a l'armari de la 247.
"Queda't aquí", li digué en veu greu després de recitar-li la polla, xica, pica, pellarica, camatorta i becarica per deshipnotitzar-la dels ulls del boig paranoic. I la noia, no pas innocent, es quedà sola en la foscor de l'armari de la 247 esperant l'home de gran volum sense poder pensar en altra cosa que en la polla.
