La cullereta, mig enterrada al
fons de l'estany, només serà testimoni d'aquells segons d'instant al caure, al
filtrar-se entre els llistons de fusta de la passarel·la (que aguantava aquell
bar -casi idíl·lic-) notant aquell buit de caiguda lliure, la sensació d'humitat
contra l'aigua, el cop sec contra la sorra que la va frenar deixant-la allà,
sola, mig enterrada, en posició de perfil, fins que algú, al cap de molts anys, ves a saber qui, com, quan i per què, la trobarà entusiasmat d'haver descobert un petit tresor i farà
cavil·lacions estranyes sobre el qui,
el com, el quan i el per què de la
cullereta.
I potser algun dia, després de molt
investigar, descobrirà que la cullereta va quedar mig enterrada al fons de
l'estany instants després d'haver remenat el cafè (que el faria revifar una
mica); minuts després de decidir sortir d'aquell llit (per agafar forces i
poder així tornar-hi més tard); hores després d'haver-se memoritzat mútuament amb
els ulls tancats (a base de carícies, llepades i petons); dies després de
compartir cels d'artifici, papallones nervioses, cambres casi luxoses, escales
gòtiques, música (ànima).
I potser algun dia, després de
molt investigar, descobrirà que la cullereta va quedar mig enterrada al fons de
l'estany instants abans de somriure per l'anècdota (i de compartir desigs
d'escriure sobre aquesta); minuts abans de decidir dinar a casa (i tornar-se a
posar al llit); hores abans de retrobar-se per casualitat i per tercera vegada enmig
d'una festa (i voler tornar a estar entre llençols i sota l'aigua, i entre allò
més íntim de l'altre, i de capturar sospirs, i mirades, i carícies, i d'acaparar
el voler i de voler-ho tot); dies abans
de despertar-se amb llavis orfes buscant l'escalfor del seu cos (i adonar-se
com l'enyora, avui -i demà i passat-).