Una noia al tren intenta repassar l’examen que tindrà avui a les 8.30h del matí. Ara són les 6.50h i encara li queda prou temps. A la parada del Molí Vell hi entren dues dones amb una bossa de cartró cada una. S’asseuen i continuen la conversa que havien deixat a mitges a l’arribar al tren. Un home d’uns 40 anys que ha pujat a la mateixa parada que elles, les mira amb mala cara i se’n allunya tan com pot. Llàstima que el carro d’un rodamón li obstrueix el pas. El rodamón havia intentat anar caminant, però les durícies i les ferides dels peus ja no el deixen caminar. A més a més, és hivern i fa massa fred al carrer.
El rodamón, la nit abans, va intentar dormir en un caixer, allà s’està prou calent, però uns imbècils de 17 anys li van clavar un parell de puntades de peu al fetge i va haver de fugir abans no li rebentessin el cap amb un bat de beisbol. I mira que el pare d’aquells nois ho havia intentat tot. Era un home dur, sec i molt distant. Potser això havia provocat l’actitud dels seus dos fills bessons, que tan sols amb 17 anys ja es dedicaven a clavar pallisses als més desemparats.
La mare dels dos nois s’havia resignat a la vida que li havia tocat. Es sentia buida i pensava que tan sols servia per a fer menjars i cuidar de la casa. Els seus fills passaven tot el dia fora i tan sols apareixien per dinar i potser sopar, i el seu marit treballava tot el sant dia, i quan arribava a casa tan sols mirava la televisió i la magrejava quan ell en tenia ganes. Ella, en canvi, no volia ni sexe ni relació de cap tipus amb ell.
De fet ja feia uns mesos que s’estava replantejant anar-se’n de casa, però pensar amb els seus dos fills la feia endarrere. “Potser els aniria bé una situació així, potser així espavilarien”, pensava, però no podia ser tan freda com el seu ,marit. Però en el fons ja estava farta d’haver-ho intentat tot amb ells i que res li sortís bé. Al cap d’una setmana va agafar la bossa amb les quatre coses indispensables i se’n va anar de camí al poble del seu cosí. Era l’únic familiar que li quedava i sempre havien estat molt units. De fet, havia estat ell qui l’havia convençuda perquè fes el pas.
El cosí de la dona que va marxar de casa vivia sol en un poble de l’Aragó. Es dedicava a la terra, tal i com ho havia fet el seu pare, el seu avi, i el seu besavi. El seu rebesavi, en canvi, havia nascut en un poble de mar i s’havia dedicat al negoci del peix. I això és el que va fer el fill del cosí de la dona que havia marxat de casa. Era un noi jove, amb molt de caràcter i amb les coses clares. Li agradava molt el mar i des de petit sempre havia somiat en navegar i navegar per les aigües del Mediterrani. La vida de muntanya no estava feta per ell, deia. El seu pare no s’ho va agafar amb alegria, i com a condició per pagar-li els primers mesos d’estada a la costa Mediterrània, li va demanar que “fes alguna cosa de profit” i que estudiés una carrera universitària.
Ara estudiava Ciències ambientals i avui també tenia examen, igual que la noia del tren que intentava repassar, però que no podia perquè dues dones que s’havien assegut al seu davant (amb una bossa de cartró cada una), no paraven de parlar sobre amigues que havien abandonat els seus marits, sobre fills indomables i sobre les noves modes de pentinats.
