Per fi he complert una nova etapa. De fet, quatre de seguides que en serien una de sola. Vam caminar i caminar. Travessavem muntanyes, planes, horts, pobles...sense perdre de vista el riu. Ell ens marcava el camí.
Hauria estat bé fer-ho tot des del naixement fins al final, però vam triar les últimes quatre etapes. Potser així semblava que tot ho tindriem més ràpid. Però no. Les coses costen, aconseguir comporta esforç, constància i paciència. I potser, aquesta última paraula és la que més se m'ha impregnat al llarg del camí. Paciència. Paciència per arribar, paciència per trobar el camí correcte, paciència en pensar que la vida a vegades no et dóna el que tu buscaves. Paciència per afrontar-ho tot d'una altra manera, paciència...
I al llarg del camí pensava en aquests últims mesos de la meva vida. Una vida nova que es dividia en dos: una de bona que va començar al novembre i que va acabar a principis d'any i una de dolenta, que finalment va acabar el passat 5 d'agost.
Des del novembre fins ara he viscut moments horribles, de por, de tristesa, però sobretot, de molta ràbia. Almenys aquesta em va fer tirar endavant. Però també he viscut coses genials...concerts irrepetibles, paisatges inoblidables...i moments davant la teva llar de foc...
I ara la ràbia, la por, la tristesa ha marxat. Tot s'ha superat. M'ha mare ho ha aconseguit i una servidora, ha superat un camí que no es pensava que podria fer. He superat aquesta "fastigosa" etapa de la meva vida. He superat una ruta. I ara sí, he començat el camí de la plana al cim.
:)
ResponElimina