De l'Església al Camp

La tieta Paquita havia dedicat 75 anys de la seva vida a l’Església i a la fe cristiana. Era una devota de les doctrines de Jesús, una admiradora del rector de la seva ciutat i una lectora incondicional del Catalunya Cristiana que li arribava a casa un cop per setmana.

La Paquita havia quedat soltera. Potser la seva timidesa o el haver de treballar de valent, havia fet que no trobés cap noi adequat per a ella. Així doncs, un cop es va jubilar, va dedicar-se en cos i ànima a la fe cristiana i tot allò que predicava. Es va fer sòcia de cinc ONG, es va encarregar de repartir menjar als pobres del barri, va cuidar gratuïtament a una dona minusvàlida i rica (però pel que es va veure també bastant garrepa) i regalava la Bíblia a cada nebot/da que es casava. Pensava que així, ell/a i la seva parella trobarien “el camí correcte”.

La tieta Paquita es va anar fent gran, es trobava cansada i l’edat li pesava cada cop més. Als seus 75 anys va haver d’anar a viure amb una de les seves nebodes, va haver de deixar quatre de les cinc ONG on col·laborava (la pensió no dóna per tant) i finalment va haver de deixar de cuidar la senyora minusvàlida, rica i garrepa que tan s’havia aprofitat de la bona fe de la tieta. Però aquests no serien els únics canvis als quals hauria d’enfrontar-se.

La neboda amb qui va anar a viure, el seu marit i els seus fills eren...laics, ateus, agnòstics...”no creients, vaja” tal i com afirmava la tieta. A ella no li importava la diferència entre ateus, laics i agnòstics, tan sols veia que aquella família es passava pel folro les doctrines cristianes que tan havia acatat al llarg de quasi tota la seva vida.

La neboda era qui portava els pantalons a casa, la filla de la neboda arribava amb un noi diferent cada nit i el fill de la neboda no parava d’escopir renecs com ara “gilipolles” “òstia puta” o el prohibidíssim “mecasun Déu”. Amb tot això la tieta es posava les mans al cap i cada nit resava a Déu perquè perdonés a aquelles persones tan poc dignes de merèixer tot el que tenien.

Els anys van anar passant i la tieta Paquita es va anar acostumant al ritme de vida d’aquella família. Els fills de la neboda ja no eren uns estranys que tan sols renegaven i follaven sense parar, sinó que eren persones més adultes que s’estaven creant un bon futur estudiant i treballant de valent. La Paquita va pensar que potser no s’havia de jutjar a la gent tan directament per les seves (o no) creences, sinó per la seva bondat, pel seu caràcter i les seves accions. La neboda, el seu marit i els fills eren persones com tantes altres, persones normals, persones de carrer, de barri, que mai tenien un “no” per a ningú, però que simplement, no havien anat mai a missa.

Als 77 anys la tieta Paquita estava totalment acomodada al nou piset i a la nova família. Continuava anant a missa i llegint el Catalunya Cristiana, però ara reivindicava a favor de l’ús del preservatiu i reconeixia els matrimonis homosexuals.

Als 80 anys la Paquita pensava que ja ho havia fet tot, que poc li quedava per veure, per entendre... Però de sobte, un noiet de 20 anys va fer que la Paquita tornés a tenir ganes de viure. Aquell noiet era argentí, jugava a futbol i tocava la pilota com mai ningú ho havia fet abans. Aquell noiet hipnotitzava a tothom amb els seus tocs, els seus xuts...

La neboda, el seu marit i els seus fills es reunien davant la televisió per veure jugar a aquell “petitó”, aquella màquina de fer gols espectaculars. La Paquita, davant de tal astorament, va decidir mirar un partit de futbol, i un altre, i un altre...

Als 81 anys la tieta Paquita no es perd ni un partit del Barça. Ja té la samarreta oficial, la bufanda i la bandera. Ella mateixa és la que prepara els frankfurts els dies de partit i és la que crida més quan marca gol. A la mitja part llegeix un dels articles de Catalunya Cristiana, i després de la missa diària se’n va al bar de la plaça per comentar els nous fitxatges d’equip amb el rector de l’església.

Als 82 anys la tieta Paquita ha deixat el Catalunya Cristiana pel Mundo Deportivo, ja no cuina canelons sinó pizzes i frankfurts, la paraula que més repeteix ja no és “amén” sinó “gol” i cada diumenge enlloc d’anar a missa va al Camp Nou per animar ben fort al nou Messi-es.