Donna Rafford es revolcava entre els llençols pensant en el seu somriure. Estripava cortines de seda pensant en les seves mans. Donava puntades de peu pensant en les seves paraules. Llançava copes de vi pensant en els seus ulls.
Donna Rafford agafava els trencalls de vidre i se'ls esmunyia entre les mans...no podia soportar pensar més en ell. De fet, no el volia tornar a veure.
Però sona el timbre, és ell, i tot comença a lliscar. Com cada dimarts, llançols suats, com cada dimarts, la seva mà al ventre, com cada dimarts, només, i únicament, sexe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada