Aquell dijous 9 de juny del 1938 els tres pilots del Tupolev
SB-2 KATIUSKA havien pujat a l'avió exhausts. El dia anterior havia estat
llarg, massa, i l'esperança minvava davant els paisatges devastats per la
guerra. Ja feia dos anys que la fam i la misèria governaven el país i cada dia
era més la gent que es rendia davant la imminent victòria dels nacionals.
No obstant els tres pilots continuaven allà, a primera línia,
a vegades envalentonats fent honor a la
llibertat, d'altres morts de por demanant a Déu la redempció. El 9 de juny,
però, havia de ser un dia tranquil de vol rutinari.
Al migdia ja tornaven cap al Pla de Martís per aterrar i
dormir (sobretot dormir, per no pensar i curar la gana) quan la maniobra pedant
i graciosa d'un dels pilots amb un segon KATIUSKA els va fer perdre el control
de l'avió estampant-los contra l'aigua de l'estany. Els cossos es van anar enfonsant mica en mica amb l'enorme
aparell soviètic, i amb ells les il·lusions i les ganes de canviar les coses,
de construir un món millor, més just i més lliure.
Aquells tres pilots van quedar allà, a l'aigua, sense saber
el final de tot allò pel que havien estat lluitant durant anys; sense patir la
derrota del seu exèrcit, ni la dictadura i amb ella la gana, el fred, la injustícia, la impotència, l'exili, la clandestinitat, la falta total de llibertat...
Potser, si els hagués tocat viure tota aquella pena, s'haurien
encomanat per poder tornar a tenir el final que els havia tocat.
I per sempre, la KATI i les tres vides estroncades van quedar allà, enmig de l'estany de Banyoles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada