A la Lídia li agrada mirar aquell nen que juga sol al pati. A vegades, fins i tot, entén el seu patètic llenguatge mut. El comprèn sobretot quan agafa aquell cactus de la repisa de la finestra i hi clava els dits lentament. Comença pel dit petit fins arribar al dit gros. Després hi refrega la mà amb ràbia i aleshores sí que li surt sang. A la Lídia li apassiona aquell moment, de fet és el seu preferit. Fins i tot se li fa salivera a la boca (com quan s'arranca una crosta del genoll o s'estira la pell cremada pel sol).
A la Lídia també li agrada veure com el nen que juga sol al pati, amb les mans plenes de sang, retira les punxes del cactus dels seus dits minusciosament, una per una, per clavar-les a la plastilina creant així un nou cactus "mig de mentida" (perquè la plastilina no necessita aigua. Ben mirat, el cactus tampoc. Són de mentida, doncs, els cactus?).
A la Lídia li agradaria ser cactus per no necessitar aigua, per, de tant en tant, no sentir-se tan viva i passar desaparcebuda (per ser així una mica "mig de mentida"). Per perdre's al mig del desert sense dependre de res ni de ningú, ni tan sols d'aquella mania estranya que li havia agafat últimament de mirar aquell nen que juga sol al pati.
A la Lídia li agradaria ser cactus per defensar-se de tothom sense haver de fer cap esforç, per punxar amb un sol moviment de braços, per veure brollar la sang sobre la pell inflada de toxina botulínica de la seva malparida psicòloga, per clavar les punxes dins els ulls dels seus pares o en el penis del mestre Miquel (cada vegada que el molt fastigós li intenta entaforar dins el cul encetat).
O millor, del penis del mestre Miquel en faria un nou cactus, com els de plastilina que crea el nen que juga sol al pati, per després tallar-li i posar-lo de decorat a la tauleta de nit (i d'una vegada per totes poder dormir d'una tirada i no haver-se de despertar per malsons cada 3 hores).
