I encara ara deixa anar el baf de la boca contra el cristall per a dibuixar-hi mons de blanc o negre, de vermells i verds, de grocs (com la Llimona) i blaus. Mons que a vegades els altres no entenen perquè s'aferren massa al gris.
Com aquells dos que fa uns dies es juraven amor etern mentre jugaven sota les estrelles amb petons tan desordenats que els semblava que aconseguien parar el temps. "Idiotes", pensa la Lídia; "l'amor és un petit núvol que passa deixant sols gotims d'esperança als innocents que eternament creuran que el demà serà millor que l'ahir. Els núvols són grisos, com l'amor. I l'amor passa, com els núvols. El que no saben és que cada dia n'arriba un de nou color".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada