Coma

 

Fa vuit anys la Lídia va intentar escapar-se d'en Miquel, aquell professor fastigós, recordeu? En una d'aquelles tantes tardes en el gimnàs de l'escola en que ell intentava entaforar-li allò al cul, ella s'hi va resistir. Va pensar que, potser així, cap jutge podria dir que ho hauria gaudit. Va pensar que, potser així, el podrien tancar. I sense pensar-ho, va agafar un extintor i li va llençar pel cap amb totes les seves forces. L'extintor va fer una ferida al cap d'en Miquel, però no una ferida prou forta com per matar-lo. Tan sols li va fer una ferida, tan sols una mica de sang. Merda. 

Allò l’havia fet enrabiar. A ella, però també a ell.  De fet, el va fer embogir. Que una nena li donés un cop?! Que una nena s’hi tornés?! Que una nena no gaudís amb allò seu tan enorme?! Li havien ferit l’ego. En Miquel es va aixecar d’una revolada i va agafar altra vegada l'extintor i li va llençar pel cap a la Lídia. Amb la mala sort que no va fallar. I la Lídia va caure al terra en sec. I la Lídia va caure en coma profund.

    I aleshores, 8 anys de silenci. De somnis. De núvols. De pensaments abstractes. De sentir als pares més a prop que mai. I quina incomoditat tanta carícia, quin fàstic tant "ai, vida, com et trobo a faltar". El seu pare i la seva mare, que mai havien fet l'esforç per entendre-la, va i ara, davant la fragilitat física, mostraven entendriment. Això encara la repugnava més. De fet, el dia que la Lídia va despertar del coma, el primer que va veure van ser les cares dels seus pares. I el primer que va desitjar va ser tornar a dormir profundament. I el segon que va desitjar va ser que els seus pares es morissin.