Fa tres dies que no dormo, quatre o cinc no me'n recordo, pensant en el moment que vaig agafar el tren de mitjanit. A l'estació hi vaig trobar un gat que tenia una vida molt perra. El pobre estava abandonat. El tren agafà marxa i quan estava entre Blanes i Cadaqués van pujar la Maria i en Marcel i em van dir que anaven al mar.
Més tard, un alpinista samurai em va dir a cau d'orella je t'aime, però no li vaig fer cas. No parava de pensar en el Jean-Luc que m'esperava a les platges del Mediterrani assoleiat per anar a prendre alguna cosa a un xiringuito amb quatre pins al fons.
A la nit em va demanar "Va Dolors, porta'm al ball, avui hi ve tothom". Vaig acceptar i hi vam anar amb el seu Ford Fiesta groc. La nit va ser clara i tranquil·la i ell estava guapíssim, tot de vermell amb una corbata ben llarga estampada amb colors crus.
A la nit vam conversar, vam riure i vam fer l'amor. Dormint mig agafada al ser braç vaig obrir un ull. Vaig veure com s'aixecava per preparar cafè i torrar pa. Vam esmorzar però després, des de l'habitació, vaig sentir que estava discutint per telèfon amb el seu pare. I va ser aleshores quan va pronunciar aquelles paraules..."papa, és que jo vull ser torero!".
Aquell va ser el punt i principi de viure sense en Jean-Luc. Vaig sortir de casa, corrent sota la pluja pensant en el que havia passat, penedida d'haver anat al llit amb un tio que volia ser torero. Vaig pensar que, ben mirat, tenia el nas gros i no era com la gent normal.
Un altra vegada la vaig cagar, però almenys havia pogut fer un Bed & Breakfast.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada