Mosaic de Manel

Benvolgut, permet-me dir que sé que ets un home ocupat; suposo que és moment d'acomiadar-me esperant encara el teu gran salt.

I em deien: "deixe'l estar, deixe'l! Ja en vindrà un altre, no veus que no et convé?". Però semblava tan clar que ens equivocavem com que ho anavem a fer! Però tu t'encallaves i no arribaves mai.

I et crido: "Treu-te la disfressa i revela qui ets! Però no crec que siguis la vida que m'estic perdent perquè ja sé de què vas i he perdut l'interès".

Ja he gaudit de l'estil que exibeixes quan marxes corrents, però pensa't-ho bé que després, tard o d'hora, sempre arriba el penediment. I jo que creia en tu...i jo que volia accedir al teu desig...

I tot i que ja no et vull, sé que d'aquí uns anys et cantaré cançons igual, i ningú sospitarà de qui estic parlant. Creuré en un verset i em distrauré intentant-lo allargar.

Els meus 24

Tan sols ha passat un any, 365 dies d'ençà d'aquell post. I des d'aleshores tot ha canviat. Torno a sentir com sentia fa uns anys i faig el que m'agrada.

Qui havia de dir que acabaria celebrant els meus 24 fent jocs infantils amb dones que ronden els 25, els 30 i els 40? Moltes d'elles no les conec gaire bé, tant sols del curset, però el que puc assegurar és que em van fer passar un dia fantàstic.

Totes em van felicitar, moltes van estar pendents de mi, una em va portar un tros de pastís...vaig rebre felicitacions dels meus amics i amigues, la meva família em va fer un sopar boníssim, em van regalar cosetes i vaig bufar espelmes. Què més podia demanar? ahir em van fer sentir com una reina. Moltes gràcies a tots i a totes!

I ara...ara continuaré lluitant, continuaré aprenent, continuaré somrient, continuaré estimant la vida, continuaré observant el que m'envolta i sobretot, continuaré essent jo mateixa. Ara, més que mai.

Renovació

"Vas aprenent a conviure-hi". Això és el que se'm va dir fa dues setmanes. En aquell moment no entenia com es pot conviure amb una cosa tan dolenta com aquesta. Com a molt el que fas és aguantar i tirar endavant.

Ara, en canvi, penso que sí, que s'hi ha de conviure, no per gust, però per viure una mica millor. S'ha d'acceptar el que et ve de cara i intentar ser més forta que mai. Renovar-se i veure la vida des d'un altre punt de vista és clau per afrontar el problema. S'ha de canviar el xip.

Pel fet que "això" hagi aparegut en les nostres vides, no hem de canviar hàbits o deixar de fer coses que voldriem fer. L'optimisme, la força, la lluita, l'amor...tot això no s'ha de perdre mai, perquè d'un mateix depèn el tornar-se a aixecar. Els somnis continuen endavant i els somriures cada dia més grans.

Desitjos? I tan! Moltíssims! Però el més constant és el que es farà realitat d'aquí uns mesos, quan tots junts, al voltant de la taula, farem un brindis per la vida.

Una vida fantàstica que molts no valoren quan poden gaudir de tot i més.