Llimona

La Lídia fa collarets de boles de colors mentre la Llimona observa el vespre des de la peixera. La Lídia separa les boles verdes de les grogues, les taronges de les vermelles, les blaves de les liles. El daltonisme l'ajuda a fer combinacions extravagants que deixaran igual de contents als seus pares, que amb un gran somriure diran "Oh, que bonic reina!". Ella se'ls mirarà pensant que són idiotes de creure que l'ordre escollit és mereixedor de gran ovació. 

La Lídia no ha parlat des que va néixer. Tan sols canta, però es limita a recitar els Doors, Bob Dylan, Nirvana o Johnny Cash. Pensa que són de les poques persones que projecten idees amb un sentit particular que la fan pensar una mica. 

Els contes de l'escola li semblen absurds...qui es creu que "quan el bou va fer un pet en va sortir en Patufet"?. Havia mesurat a escala la mida del personatge i l'esfera anal de l'animal i, a primer cop d'ull, tal acció seria impossible tenint en compte la velocitat provocada pel gas pudorífec. "Incrèduls", pensa, mentre observa la cara de pàmfils dels alumnes i professora.

Quan s'avorreix la Lídia esclafa el nas sobre la peixera i segueix amb la mirada les voltes que fa la Llimona. A la Lídia li agradaria viure amb la Llimona i ser com ella. "Em diria Taronja", pensa. Creu que el millor d'aquesta vida seria convertir-se en peix. Podria nedar tot el dia, a vegades a contracorrent, d'altres, en canvi, es deixaria endur per les ones. A banda de no haver-se de dutxar mai, tampoc hauria de recordar res (gràcies a la memòria de tres segons), ni veure's obligada a parlar. Tres bombolles i un "glu-glu" serien sufucients per fer una mica contents als seus pares. 

La Lídia desa el collaret de colors i es disposa a dormir. Avui somiarà que es converteix en peix, que es diu Taronja i que navega per l'oceà Pacífic mentre canta allò de "people are strange when you're a stranger, faces look ugly when yo're alone..."

"You're lost little girl,

you're lost little girl,

you're lost.

Tell me who

are you?"


(The Doors)