L'home arrugat de 40 anys vestia amb samarreta imperi i pantalons de xandall foradats. Les entrades prominents del cabell greixós i la suor regalimant pel front el feien semblar més fastigós del que era. S'arrossegava pels carrers com un llimac i s'emportava amb ell xiclets, escopinades, cigarrets a mig apagar, cabells, mocs, llàgrimes, ungles mossegades i tot tipus de restes abandonades al terra. Tot se li incrustava a la pell i s'acabava convertint en una espècie de bola de merda gegant que deixava pestes per allà on passava. Tothom se li apartava i els gossos se li rebolcaven per sobre.
Tot allò que havia fet al llarg de la seva vida, les paraules pronunciades amb convenciment, els records...tot es refugiava sota la gruixuda capa de merda que el protegia del fred, de les desgràcies i de les rialles. Tota la por enganxada com a segona pell, protectora davant de qualsevol perill. Però aquesta pesava massa i un dia l'home arrugat va decidir torrar-se al sol per deixar desfer la seva merda. I així, al cap d'unes hores tornava a tenir aquell aspecte poc atractiu on les entrades convidaven a conjuntar amb la samarreta imperi que ja tornava a lluir les medalles d'oli i greix d'anys endarrere.
Un dia, mentre seia al banc del parc, va veure com pardals, cotorres i coloms se li acostaven atrets a picotejar les restes del seu cos. Així, va decidir estirar-se i va deixar que els ocellets es mengessin les promeses no complertes, el que podia haver estat i no va ser, les hores sense son, les pors, les rialles i les llàgrimes.
I com en el conte de Hänsel i Gretel, els ocellets es van menjar les engrunes del que quedava, i l'home arrugat ja no va poder tornar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada