Per a la Lídia les tardes dels dilluns tenen cara de viatge. Sense interrupció ni excepció, cada primer dia de la setmana a les 19h acompanya a la seva mare a la petita botiga on treballa el seu pare. El van a buscar per fer plegats la compra dels dilluns, que es limita únicament a ser de productes de neteja i higiene personal (els aliments els compren al mercat dels dissabtes, recordeu?).
Per arribar a la petita botiga han d'agafar el metro en hora punta i això, a la Lídia, l'irrita. Mentre intenta desviar la vista de les miradetes que tira sa mare a algun home de 40 anys de "perfil elegant"*, es concentra a passar desapercebuda de tota persona que superi els 60, no fos cas que li comencessin a dir imbecil·litats inoportunes que no voldrà contestar.
La tensió de dins el vagó desapareix quan entren en el passadís que fa d'enllaç entre dues línies. Allà tothom passa inadvertit, fins i tot la dona que atreia tantes mirades injustes de menyspreu (tan sols perquè se li insinuava una petita muntanya a l'entrecuix), o l'home que seguia el ritme de la música del seu mp3 amb els peus, o la noia que somreia mentre llegia el llibre esgarrapant les pàgines com volent-se impregnar d'aquella altra realitat, o la parella del fons, que batia rècords en incrustar-se la llengua a l'esòfag..."amor meu, crec que t'he tocat la vesícula biliar!", es deien amb afecte.
A la Lídia li agradava escorre's entre la gent atabalada amb carpetes d'universitat, amb uniformes de feina blau marí o amb maletins fastigosament cars. La música del tio que imitava Dire Straits ressonava pel passadís i sorprenia als turistes suats per la xafogor, i la Lídia, naturalment, s'enfurismava en veure com un capullo com aquell podia arribar a sentir-se com Mark Knofler per uns instants.
Però tot allò reiterava la teoria de la Lídia que deia que en el metro la gent agafa noves personalitats. Un músic amateur es podia creure el cantant d'un dels millors grups de la història, una parella qualsevol els éssers humans amb la llengua més llarga i elàstica del món...
Allà tothom hi tenia un paper diferent, igual que per a la Lídia cada dia tenia una cara diferent; els dissabtes tenien cara de mercat, els dilluns tenien cara de viatge i els dimarts...bé, això ja és una altra història.
*perfil elegant: terme definitori que aplica la mare de la Lídia per a descriure els homes de classe mitja-alta.
[Aclariment: La Lídia troba el terme erroni ja que no considera l'existència de la classe mitja, però reconeix que a vegades és més fàcil descriure amb termes estipulats per la societat actual].
En un racó d'Ankara l'esquimal immigrant del nas no pas petit s'amaga a la nevera quinze minuts al dia per recordar la vida decent, mentre a fora els nens canten cançons que parlen d'un esquimal perdut en el desert [que entonava cançons amb el seu banjo i que recordava el seu país allà on era feliç].
