Gotes

La Lídia es descalça i esclafa el nas a la finestra. A la Lídia li agrada sentir el fred de les rajoles als peus i la gelor del vespre a la cara. Els llums dels fanals se li difuminen a l'horitzó formant enormes i minúsculs punts candents.

Avui plou i la Lídia gaudeix seguint amb el dit el ritme de la gota que va lliscant pel vidre. De tant en tant hi esfondra el baf de la boca per dibuixar mons perfectes amb continents de caramels amargs, pilotes triangulars, arrels quadrades i trens que escupen estrelles roges enmig de cels verds infinits.

I de fons els cotxes passen amb aquell xiuxiueig de les rodes trepitjant els bassals esquivant així els vianants que corren a refugiar-se sota paraigües de colors llampants.

Però de sobte, els crits dels pares, els cops i els plors de l'àvia trenquen la tranquil·litat del moment i la Lídia es torna a sintonitzar recuperant la gota que ja s'havia escorregut fins l'altura de l'espatlla deixant-li a la vista el paisatge de ciutat humida desenfocada. 

A la Lídia li agradaria ser gota per lliscar de dalt a baix sense ordre aparent, per omplir aquella galleda d'aigua freda que cauria sobre algú desenganxant-lo d'il·lusions, per fer vessar el got, per ser la número 1.000 a l'abril, per evaporar-se per uns dies i condensar-se per moments.

El pare obra la finestra i encén un cigarret. La Lídia ja no té vidre per lliscar. Ara decideix esclafar el nas a la peixera i observar com la Llimona s'esmuny entre gotes. 

Photo: William Eggleston