Tarugot

La Lídia mai hauria pensat que a l'hemisferi sud no hi hagués l'Ossa menor. Sempre havia obviat que tothom la podia observar en la seva bellesa i lluminositat des de qualsevol punt del planeta, tan a la Xina com a Nova Zelanda, Islàndia, Bolívia o Perú. Sempre havia imaginat aquelles cares d'expectació per a trobar-la, de sorpresa al descobrir-la, de desig al tornar-la a veure. 

La Lídia tenia la teoria que les estrelles devien anar en conjunció amb la realitat, la qual es capgirava contínuament passant del plor al riure, del malentès a la cervesa compartida, de l'odi a l'orgasme, del silenci a l'enteniment, de la contenció al carpe diem. Així doncs, les estrelles es giravoltaven passant de l'Ossa al conill, del Carro als patins o del Triangle a polígons imperfectes. 

"I com a tarugots ens passem la vida donant voltes", pensava. Sí, donant voltes esperant que arribés aquell moment, aquella persona, aquella feina, aquella eqüació mai desxifrada, aquella cançó, aquella idea, aquell record, aquell psicòleg intel·ligent, aquella sal que li falta als tomàquets, aquell paisatge, aquella onada o aquell final feliç a les pel·lícules porno. 

I és que a la Lídia li agradaria, tan sols per un dia, intercanviar trossets de cel per veure noves constel·lacions i cultures, noves societats i oceans, noves i inimaginables matemàtiques, formes de vida, d'entendre-la, de giravoltar la realitat. Buscar un petit racó a l'equador, i, per un instant, abraçar tot el cel per poder així veure totes i cada una de les estrelles. 

"Tan sols una giravolta a la realitat, i continuem fent el Tarugot pel món", demanava. 

[Photo: el Tarugot que em va construir l'avi ara ja fa molts anys]