Boira

A la Lídia li agradaria viure en un món de boira. Un món cobert per la densa i blanca capa de núvols que impregna el cel com un mar infinit. 

Li agradaria viure-hi a sota per restar aïllada, com si d'una bombolla es tractés, per no veure els rajos de sol els dies de calor, per amagar-se de tot i de tothom, per no haver de respondre ni donar explicacions, per clavar-se cactus per tot el cos sense remordiments, per desaparèixer lentament. 

I de tant en tant, pujar a la superfície i viure sobre els núvols. Navegar-hi i convertir-se en pirata del cel. Lluitar contra els dracs-muntanya que treuen el llom sobre la boira i ser la més gran heroïna dels temps. 

De sobte veu dos individus que resten atònits davant la boira que inunda la vall. No fan cap pas, només miren paralitzats. "Cagats", pensa, "com no treuen l'espasa i s'encaren al drac ferotge?"

I la Lídia, encoratjada i tossuda, dóna exemple d'heroïcitat i fixa

els peus sobre el cotó de sucre i destrueix allò que fa mal, deixant el mar blanc tacat de sang.

Però tothom dorm i ningú ho veu.