Coma

 

Fa vuit anys la Lídia va intentar escapar-se d'en Miquel, aquell professor fastigós, recordeu? En una d'aquelles tantes tardes en el gimnàs de l'escola en que ell intentava entaforar-li allò al cul, ella s'hi va resistir. Va pensar que, potser així, cap jutge podria dir que ho hauria gaudit. Va pensar que, potser així, el podrien tancar. I sense pensar-ho, va agafar un extintor i li va llençar pel cap amb totes les seves forces. L'extintor va fer una ferida al cap d'en Miquel, però no una ferida prou forta com per matar-lo. Tan sols li va fer una ferida, tan sols una mica de sang. Merda. 

Allò l’havia fet enrabiar. A ella, però també a ell.  De fet, el va fer embogir. Que una nena li donés un cop?! Que una nena s’hi tornés?! Que una nena no gaudís amb allò seu tan enorme?! Li havien ferit l’ego. En Miquel es va aixecar d’una revolada i va agafar altra vegada l'extintor i li va llençar pel cap a la Lídia. Amb la mala sort que no va fallar. I la Lídia va caure al terra en sec. I la Lídia va caure en coma profund.

    I aleshores, 8 anys de silenci. De somnis. De núvols. De pensaments abstractes. De sentir als pares més a prop que mai. I quina incomoditat tanta carícia, quin fàstic tant "ai, vida, com et trobo a faltar". El seu pare i la seva mare, que mai havien fet l'esforç per entendre-la, va i ara, davant la fragilitat física, mostraven entendriment. Això encara la repugnava més. De fet, el dia que la Lídia va despertar del coma, el primer que va veure van ser les cares dels seus pares. I el primer que va desitjar va ser tornar a dormir profundament. I el segon que va desitjar va ser que els seus pares es morissin.

Una altra llegenda

Diu la llegenda, que una bèstia sortida de les tenebres, d'una sola bufetada, podia trencar ossos, venes i tendons. També diu que el cavaller era miserable i poruc, i que el dia del combat estava al terra suplicant clemència. 

La seva ferida estava oberta, i la sang es barrejava amb les llàgrimes de la princesa. Plors i tremolors de la bella donzella, pànic davant el drac que la prenia amb força com a única condició per a salvar al seu amant. 

I el cavaller, atemorit, s'ho mirava amb distància, dubtant si era prou valent per ajudar-la, valorant les condicions, les premisses i les obligacions. 

I amb la bèstia, allà, violant la princesa, els dos amant van creuar mirades i, eternament, es van recloure un lluny de l'altre. 

El cavaller va fer gest heroic per salvar la poncella, però el drac ja l'havia magrejada, maltractada, mossegada, humiliada, llepada (per tots i cada un dels racons)...fins a deixar-la nua i xopa d'un líquid blanc i espès. Líquid que es fonia amb la sang. Sang que floria dels pits, sang que brollava de l'entrecuix. 

Diu la llegenda, que el cavaller, penedit, va intentar consolar la princesa tot oferint-li una rosa blanca (que ben aviat va tenyir-se del roig que lliscava sobre la pell ultratjada). El guerrer desitjava revivar-la, tot recordant-li aquelles nits fogoses de plans de futur i promeses eternes. 

Però ella ja no tenia alè, honor, ràbia ni esperit de venjança. Li acceptà la rosa i acaronà cada pètal mentre esmunyia forces per arrencar les espines. Amb elles (esmolades com agulles), se'n va fer la seva última joia: un collaret que es col·locà al coll per, per fi, agafar aire.

I és que dins seu, en el ventre, hi engendrava el fill d'un monstre.

Boira

A la Lídia li agradaria viure en un món de boira. Un món cobert per la densa i blanca capa de núvols que impregna el cel com un mar infinit. 

Li agradaria viure-hi a sota per restar aïllada, com si d'una bombolla es tractés, per no veure els rajos de sol els dies de calor, per amagar-se de tot i de tothom, per no haver de respondre ni donar explicacions, per clavar-se cactus per tot el cos sense remordiments, per desaparèixer lentament. 

I de tant en tant, pujar a la superfície i viure sobre els núvols. Navegar-hi i convertir-se en pirata del cel. Lluitar contra els dracs-muntanya que treuen el llom sobre la boira i ser la més gran heroïna dels temps. 

De sobte veu dos individus que resten atònits davant la boira que inunda la vall. No fan cap pas, només miren paralitzats. "Cagats", pensa, "com no treuen l'espasa i s'encaren al drac ferotge?"

I la Lídia, encoratjada i tossuda, dóna exemple d'heroïcitat i fixa

els peus sobre el cotó de sucre i destrueix allò que fa mal, deixant el mar blanc tacat de sang.

Però tothom dorm i ningú ho veu. 

Companys de viatge

Si li demana, li deixarà una estona més i totes les que necessiti per jugar a fer noves constel·lacions sobre la seva pell; si ho vol, també li deixarà dibuixar un univers sencer que conspiri sobre el seu etern dilema de l'espai-temps. 

Li agafarà de la mà per volar cap a la Lluna que els acompanya des de la primera nit, aquella que va ser testimoni de les seves mirades còmplices, de les seves paraules que els feien voleiar les papallones, de les seves carícies que els feien eriçar les pells salades. 

El sol encara entra pels forats de la persiana de la petita cambra per regalar-los un nou dia. Les incerteses s'esvaeixen, tot creix i es transforma i junts redescobreixen il·lusió i complicitat.

Perfectament imperfectes, sota un cel de llum multiculor, fugen de l'amor clàssic i anhelen futur inesperat (ple de desig, sorpreses i atzar). I tot sense por perquè "amb els seus ulls aprop, no cal patir per res". 

Opaca

Agafarà el ganivet de la mentida i s'estriarà la pell del ventre per a cavar-hi lloc pel nou engany. La sang aflorarà a petits regalims casi invisibles i les llàgrimes s'hi amuntegaran per a tapar-ho tot fins a dibuixar-hi un fals somriure.

Rabiosa del fil d'acer espinat pressionant a cada batec, un dia deixarà brollar la ferida fins a quedar seca, opaca (com ara).

[Ella abans no era així]

I de cop s'adonarà que ja és morta, que fa temps que han matat la petita que vivia dintre.

[Què en farà ara de la capseta dels records?]

Photo: Helen Levit