Nadal...?...particular

Els pares se la miren contents mentre pensen en els que avui no hi seran. Per a ells, aquest any serà diferent. El pare trobarà a faltar la seva àvia i el seu pare. I la mare a la seva àvia, la qual li havia donat tot i més. Abans de travessar el carrer han de parar de cop perquè un cotxe vermell passa fugaçment saltant-se el semàfor. Dins hi va una parella. "Respira reina, respira", li diu ell, mentre ella el mira amb cara de patiment. I és que avui naixerà la seva filla Jana, i ho farà a les 13.42h per cesària. No podran celebrar el Nadal, però seran més feliços que mai.

Quan arriben a la porta de l'hospital, hi troben una dona plorant. La nit anterior el seu fill va fer massa el burro amb la beguda i les drogues. Coma etílic. Per sort, ja està bé, però l'espant i la por de perdre'l no li treu ningú. A partir de demà aquesta dona ja no anirà més a l'església. Ella, tan arrelada a la fe catòlica, no pot creure com el "Senyor" ha deixat que passés tot això.

Darrere aquesta trista escena, dos metges surten per la porta. Es diuen fins demà amb una abraçada. Estan contents perquè per fi han acabat el torn. L'un, abans d'anar a casa, passarà per les paradetes d'artesants de la Gran Via per acabar d'enllestir els regals. L'altre, anirà cap a casa, escalfarà les pizzes que té a la nevera i es posarà la gravació del programa de la loteria de Nadal que van fer l'altre dia. A ell li encanta escoltar aquells xiquets cantant els números. De tant en tant, pensarà en la dona que mirava des del balcó, indignada i solitària. Ell, avui, no s'atrevirà a trucar-la, potser ho farà demà, dia en que ella se'n adonarà de com se l'estima i finalment farà el pas. Quan ell vagi a encarregar un ram de flors xerrarà amb la noia de la floristeria. S'explicaran una mica la vida, i ella li dirà que, si senten alguna cosa l'un per l'altre, per què han trigat tant? Li fa veure que la vida són quatre dies, i que aquesta oportunitat potser no la tindrà mai més.

La noia de la floristeria està contenta. A ella li encanta celebrar el Nadal. Una setmana abans ja ho té tot comprat: les herbes pel caldo, el tall, els torrons...i tots els estris necessaris perquè la taula quedi perfecte. Aquest any, però, hi posarà un plat més. Per fi ha decidit trucar al seu pare, l'avi que mirava els dos homes del caixer.

I en acabat de dinar, la nena que havia d'avançar els reis, demana als pares d'anar a donar una volta. De sobte s'adona que tot ha canviat una mica. Veu que la família de 50 persones ha sortit del restaurant a crits. Un d'ells porta la camisa tacada de vi, i l'altre porta un blau a l'ull. Pensa que celebren el Nadal ben diferent de com el celebra ella.

El grup d'amics ja no hi és. Segurament hauran marxat cada un a casa seva, perquè segurament s'hauran adonat que ja no tenen tantes coses en comú com quan jugaven amb la baldufa i amb les caniques a la plaça del costat del mercat ara ja fa 25 anys.

Els dos homes del caixer continuen amb la seva celebració. Riuen i no paren de parlar. L'avi que s'ho mirava ara és a un piset de quatre carrers més amunt, al costat de la seva filla i del seu nét, en Nil, que fins ara desconeixia.

El doctor que ha anat a buscar els regals que li faltaven acaba d'arribar a casa i ha descobert que la seva parella li ha fet el salt amb un altre noi. Els ha trobat a la boca del metro mirant-se d'aquella manera tan especial, i de sobte ha sentit que ell, allà, hi sobrava.

Un dona gran parla per telèfon amb la seva filla. El part ha anat bé i la seva néta es dirà Jana. La dona és feliç. Aquest any no ha tingut Nadal, trobava a faltar massa al seu marit, però aquest, pensa, és el millor Nadal que podria haver tingut mai.

I la nena que havia d'avançar els reis, finalment arriba a casa i pensa que cada família, cada parella, cada persona, té un Nadal particular. Per a ella el Nadal és un dia més, però un dia on la família està més contenta que mai. Però ella pensa en els que estan tristos i en els molts altres que estan sols perquè no aprofiten l'ocasió per dir-se el molt que s'estimen.

Tot i així, ella continuarà en el seu món de màgia; demà serà un altre dia, i demà tornarà ha avançar els reis del pessebre.

Nadal...?

En els dies de Nadal....

Vas pel carrer i et trobes al típic grup d'amics que no es veuen des de fa anys, però que queden perquè és Nadal. Creuant el carrer hi ha la família "perfecte", enjoiada, ben vestida, a l'engròs, que s'ha reunit per anar al restaurant més car de la ciutat, el qual tant sols cuinarà per a ells, perquè al restaurant només hi caben 50 persones.

Allà, a l'altre banda del passeig, dins el caixer, dos amics celebren les festes amb una ampolla de cava de l'ultim lot de Nadal que els van donar. Com a extra s'han comprat unes neules i uns torrons. Ah! i el cava el beuràn en uns gots de plàstic que van trobar. Un avi s'ho mira des de fora encuriosit, trist però sorprès. "Ells dos no tenen res, però almenys es tenen l'un a l'altre", pensa. I és que de fet, la seva filla aquest any tampoc el trucarà i continuarà amb la seva vida que ha muntat en un piset de quatre carrers més amunt.

Fora el metro hi ha dos nois. Es miren, es somriuen i es fan un regal. Per a ells no és Nadal, per a ells és el dia "especial", el dia de dir-s'ho tot. Una dona s'ho mira des del balcó. Està indignada per l'escena. No pot creure com a la gent li poden agradar aquestes festes. Ella, amb conviccions fortes, mai ha celebrat el Nadal. De fet no té a ningú amb qui celebrar-ho perquè sempre posa els seus principis per davant les persones.

Una nena se la mira des de baix el carrer. Pensa que aquella dona li fa pena, que desperta soledat i tristor. "Papa, mama, anem?", pregunta. Està neguitosa perquè avui no ha avançat els reis del pessebre, i ho ha de fer abans que arribi tothom a casa. De fet, "tothom" no arribarà a les 20 persones, però ella serà feliç. Tornarà a veure'ls, però avui serà especial perquè avui els pares han preparat un dinar boníssim. Ah, i també serà especial perquè avui tothom estarà més content i portarà regals, cosa que no va passar la setmana passada.

Una nit


Ni ens adonem del que es pot allargar una nit. De conversa en conversa, de glop en glop vas fent fins que a les 06.00h del matí, arribes a casa i et poses al llit tremolant per la ressaca de l'endemà. 

Al dia següent penses en tot el que has fet i el que no hauries d'haver fet. Endinsar-se al pub més petit de Barcelona movent (obligat) el cul i caderes al ritme del comp`s musical (estrident-massa- i ensordidor).

I la nit aporta, no sé per quina raó, les converses més inversemblants que ens podem imaginar. A les 23.00h parles de parelles trencades i a les 5.00h del sistema democràtic i capitalista. Entremig, de la doble personalitat del signe de Bessons, de les estratègies per apropar-te als infants, dels professors, de persones que ja no hem tornat a veure, de moments que van passar, i de camises a ratlles taronja.

Deu ser que la nit et predisposa a fer certes coses en el seu ordre establert.


Retorns no desitjats

Fa uns mesos al programa "Salvados" van entrevistar a Josep Anglada, una gran personalitat i prominència en el món racista i xenòfob del nostre país. Felicitats al Jordi Évole per deixar sense fonaments el discurs d'aquest personatge tan divertit que ronda per Vic. No va costar gaire, és fàcil desmuntar l'argument dels ignorants.

Cada un/a pot tenir una opinió totalment respectable mentre aquesta tingui uns bons fonaments i respecti als altres. Aquelles opinions que el que volen és fer mal a altres persones, al meu veure, no són ni seran mai respectables, com tampoc ho serà aquell/a que les prediqui.

El senyor (per dir-li d'alguna manera) Anglada es dóna d'entenimentat, d'home llegit, d'home de missa, d'home creient i practicant que segueix les doctrines de la "gran" Església Catòlica. Però en la seva oratoria no les he trobat enlloc. Pel que sé (tot i essent bastant ignorant en el tema) la fe cristiana predica que s'ha d'estimar i respectar a tothom. Però pel que veig ell no respecta ni estima a res ni a ningú.

Josep Anglada, no ha de menysprear a tot aquell/a que vingui de fora o que tingui la pell fosca. Tots i totes venim del "mono", i tots i totes som fills i filles d'aquest planeta, que en un inici no tenia fronteres ni límits que ens sotmetessin els uns als altres. Vostè parla de democràcia però nega la paraula a aquells que més odia i critica. Vostè parla de llibertat d'expressió però quan intenten parlar amb vostè no escolta ni raona allò que li diuen. Vostè parla de respecte i no té ni un 0.01% d'aquest valor. Vostè parla de la defensa d'Espanya però també de Catalunya, i oblida que aquesta va créixer i es va formar gràcies a onades immigratòries. Oblida i menysprea els drets fonamentals de tota persona: la llibertad de poder viure, decidir, i expressar-se.

Però és inútil parla de valors amb vostè perquè com molt bé diu un marroquí en el programa de Salvados: "Anglada utiliza marroquíes para ganar algunos intereses...votos". Això està més clar que l'aigua. Però el més trist és que proliferi aquesta ideologia i tingui estómag per a fer-ho. El felicito.

I per últim donar les gràcies altre vegada al Jordi Évole per aquest fantàstic document televisiu que ha deixat. A partir d'ara, quan un dia estigui una mica "moixa" em posaré al You tube a veure el vídeo, així segur que em despertaré de seguida i agafaré el dia amb més empenta.

http://http://www.youtube.com/watch?v=Ju7rHmW0fqA&feature=related

http://http://www.youtube.com/watch?v=gBGNt479Euc&feature=related

Per a tu

No oblidaré mai el que has significat per mi. Els records dels moments sempre quedaran, igual que que tot allò que m'has ensenyat. Em vas apropar a la història de la nostre ciutat, em vas apropar al teu món de cultura popular i moviment veinal. Això mai ho oblidaré, perquè gràcies a tu vaig saber què estudiar i quina era la meva petita lluita. No et vas rendir mai i ens ho vas demostrar. Vas viure la vida al 100%, gaudint-la, sense perdre ni un sol moment. Estimar la vida i lluitar per ella són dues de les coses més importants que em vas ensneyar. Ara em toca demostrar si ho vaig aprendre bé. Ara em toca tirar endavant sense la teva ajuda. Per anys que passin sempre t'estaré agraida i sempre et portaré dins meu. Gràcies per estimar-me tant.

Abstracte de 23

Un altre anyet més! 23...caram, tu! com passen els anys! No hem puc queixar pas del que he tingut, ni del que tinc. Com tothom, sempre hi ha hagut moments bons, dolents, ploreres i atatcs de riure. Una vida ben normal, la veritat. Però tot i així, des de fa quasi 5 anys la meva vida va canviar per complet. I tot gràcies a tu. Vas fer, i encara fas, que les pors i els nervis s'esvaeixin. Des de fa quasi 5 anys que em fas molt feliç, i espero continuar al teu costat, perquè, que collons?! ens ho mereixem, tan tu, com jo. Ens mereixem tenir la persona que estimem al costat, i sobretot, ens mereixem ser molt i molt feliços!

Estic contenta de tot el que he fet al llarg d'aquests 23 anys, i el més important: no m'arrepenteixo de res....bé, si, a vegades de donar tantes i tantes oportunitats a gent que després no s'ho mereix. Ja m'ho diuen: tan bona, tan tonta. Però cada un és com és, no?

23 anys. Passen tan ràpid! Vas coneixen gent nova, treballes a llocs diferents, comences a caminar, comences la guarderia, l'escola, el batxillerat, la carrera...s'obren mons nous al teu davant. Malgrat tot, durant aquests 23 anys molts dels que estimo se'n van. Però per anys que passin sempre us portaré dins meu.

El més important que he après en aquests 23 anys és estimar. M'agrada abraçar i mostrar el que sento per l'altre persona...sigui la parella, un amic, una amiga...és fantàstic poder dir que estimes sense por. Per què la gent no ho fa? Quan ja no hi siguem ja no podrem tocar ni acariciar, ni fer petons ni mostrar els nostres sentiments. Per què no aprofitem? Viure els petits moments i expressar el que sentim és estimar la vida.

Descompactació

La societat de masses s'ha vist descompactada des de ja fa anys. Un exemple és l'odi que molts centren als immigrants. "Ells no paguen impostos", "ells són atesos abans a la Seguretat Social que nosaltres", "ells ens estan treient la feina". Tòpics? Veritats? No ho sé, però el que sí sé és que si em trobés al seu lloc potser actuaria com ells. Agafaria qualsevol feina que em donguéssin o montaria un negoci.

Les facilitats que els dónen potser a molta gent els fa ràbia. Però l'hem de canalitzar cap a ells? No, sinó cap a l'Estat. La major part d'immigrants són treballadors, marginats, pobres, etc. i per tant formen part de la classe obrera, oprimida per la burgesía, pels peixos grossos que no tenen res més a fer que aprofitar-se dels altres.

Aquests grans animals han descompactat la societat. Han aconseguit que entre nosaltres ens dividim, ens odiem. Han aconseguit que els obrers en creguem que som persones de classe mitja i veiem al pobre com a un diferent. Estem a res de passar a ser encara més pobres. El baixar sempre és fàcil. Estem a res de marxar a un altre país per a buscar feina. El sortir sempre és fàcil. Però el pujar o el entrar és tot el contrari. No podem obviar que ens trobem en un país amb molts immigrants, però aquests no han de ser un problema si convivim tots en democràcia i igualtat i llibertat.

"De fora vingueren i de casa ens tragueren". Una altre frase que simbolitza un dels racismes que ens acompanya a la societat. Dient tot això li estem donant la raó als de dalt. Però estem equivocats. L'enemic no és el de fora, sinó el de dins, el que està a dalt de tot, el que ho manipula tot per al seu propi bé. I no m'estic refereint pas als polítics, no, sinó aquells que encara estan més amunt, i que fan de la gent de política, titelles imitadores dels seus moviments.

Amb els programes del cor han aconseguit descompactar la classe obrera. Passen les imatges de casaments reials o de l'alta burgesia i la classe obrera ho veu, i a sobre li agrada. O amb els programes diga-li socials o d'actualitat, per posar-li algun nom, on es veu l'entrevista a un pobre o un marginat mentre es prepara els cartrons per a poder dormir. I és aleshores quan la classe obrera pensa: "jo no sóc com ell". El "jo", quan hauria de ser "nosaltres". Ens han descompactat de tal manera que la solidaritat entre els mateixos és inexistent.

Avui dia les fronteres polítiques són una simple manera de tenir-nos a tots controlats i classificats. Les fronteres entre paisos no tenen altre finalitat que descompactar la societat, i fer que aquesta interposi temes poc escencials com la lluita per la llengua catalana o la lluita per una nació. Les veritables fronteres, aquelles que hem de trencar, són les que ens separen dels de dalt. Aquestes fronteres són les que fan de nosaltres la classe oprimida, la classe explotada, la classe obrera descompactada. Comencem a lluitar per la igualtat i la llibertat de la societat. Després ja vindran altres lluites.

La roda

T'aixeques al matí, et rentes la cara, fas el cafè amb llet i el cigarret, et dutxes, et vesteixes, t'arrecles, surts, esquives l'home atrafegat que corre per agafar l'autobús, puges al tren, observes...Una dona explica que el seu fill no estudia, una noia repassa els apunts per l'examen que tindrà d'aquí dues hores, penses amb el que faràs aquesta tarda, tornes a observar...a un se li ha escapat el tren, un altre pregunta si aquest va a Martorell, continues pensant, però ara, amb aquesta nit...I ja has arribat. Fas classe, observes com un estudiant s'adorm, com altres parlen amb veu baixa...i de sobte la classe s'ha acabat. Avui ha estat prou bé. Tornes al tren i arribes a la feina. Desconectes; els nens petits ensenyen moltes coses. I tornes cap al tren, i tornes a observar, i tornes a fer classe, i tornes al tren...i per fi a casa. Dorms, somies, descanses...T'aixeques al matí, et rentes la cara, fas el cafè amb llet i el cigarret, et dutxes, et vesteixes, t'arrecles, surts, esquives l'home atrafegat, puges al tren...etc, etc, etc.

Conclusió 1: La vida és rutinaria.

Conclusió 2: Dormim poc i treballem massa.

Conclusió 3: La Renfe està guanyant un dineral gràcies a que:

La vida se'ns fa rutinaria perquè dormim poc i treballem massa, amb això la Renfe està guanyant un dineral perquè la vida és rutinaria, perquè dormim poc i treballem massa, amb això la Renfe està guanyant un dineral perquè la vida és rutinaria...

Un segon

En un segon et pot canviar la vida. En un segon milers de coses es poden esvair. En un segon la realitat pot convertir-se en la cosa més fastigosa i odiada. En un segon et pot canviar tot.
A partir d'aquell segon vas deixar de caminar. A partir d'aquell segon vas deixar de conèixer. A partir d'aquell segon vas deixar de parlar. A partir d'aquell segon les facultats et van desaparèixer.
Però encara em somrius. Però encara continues, d'alguna manera, sent el mateix que has sigut sempre. No et rendeixis.
T'estimo avi!

Hispocresia Facebookiana

Per què la gent no actua segons pensa? Per què la gent despotrica a d'altres al mateix temps que els té agregats a la famosa pàgina del Facebook?

Últimament les tecnològiques s'estan posant per sobre del que realment sentim. Estem deixant de banda les vertaderes amistats per enfonsar-nos en un món superficial, on la quantitat compta més que la qualitat. Per què s'agreguen persones al Facebook que quasi ni coneixes o que no suportes? Per què alguns agreguen persones al Facebook que després ni saludaran? Per què aquests intents d'agregar-me com a "amic" al Facebook si en la vida ens hem suportat?
Aquesta hipocresia és tan sols un exemple de la vida social global que vivim. El "més" va per sobre del "com" o del "què" o del "perquè". Ara les persones es coneixen un dia, i a l'endemà ja es tenen com a "amics" al Facebook. Qui hi ha darrere aquell nom?

"Pepito de tal tiene 365 amigos". 365 amics, un per cada dia de l'any. Afortunat? No ho sé. El que sí sé és que les amistats de veritat tan sols es poden comptar amb una sola mà. I sobren dits.

Les coses s'aprenen amb l'edat

Al llarg dels anys tothom va aprenent. Aprens a saltar a corda, aprens a anar en bicicleta, aprens paraules al diccionari, aprens geografia, aprens història, aprens de l'amor i el desamor, aprens d'uns i altres... I sempre que te la fots et tornes a aixecar, però malauradament sempre te l'acabes foten altre vegada amb la mateixa pedra.
Ahir vaig dir a uns nens i nenes de 3 anys, que pujariem al terrat de l'escola a jugar. "Terrat?" em van preguntar. "I on és el terrat? Està molt lluny? I, tornarem a casa?". Fa riure, però ells mai havien sentit la paraula "terrat". El terrat podia ser un camp de flors en el qual tan sols s'hi podia arribar en autocar, un recinte tancat en el qual tan sols s'hi podia arribar en metro..."Terrat" poden ser milers de coses si el desconeixes.
Ara ja saben què és, perquè al llarg dels anys tothom va aprenent.

Els avis

En cada país, en cada ciutat, en cada poble...hi trobem col·lectius que, siguin d'on siguin, sempre són iguals. L'anomenat "avi indignat", el qual sempre es troba en les situacions de tensió i injusticia i les respon movent el cap negativament. També la famosa "àvia del semàfor", la qual has de deixar passar encara que tinguis la llumeta verda encesa per a tu, i que després et fa un "gràcies" poc amable. O l'"àvia del mercat" o del super: "em deixes passar nena? Tan sols porto una coseta", i després es passa mitja hora parlant amb la dependenta.

El col·lectiu "avis i àvies" és tot un món del qual se'n podria fer un bon estudi sociològic.

Un dia la meva àvia em va dir: "Ai nena, cada dia estàs més maca. I mira que de petita...has fet com l'aneguet lleig!"

Tot i així són una comunitat entrenyable, que es caracteritza per fer i dir el que volen i creuen. Però a la vegada ens cuiden i ens "mimen". Què fariem sense ells?

Complexitat humana

Quan ens fem grans ens queixem que el temps passa ràpid, i que poc a poc anem deixant instants al llarg del camí que mai més tornaran. Però ens passem, des de dilluns al matí, demanant que arribi divendres per a poder dormir, descansar i fer el dropo.

Hi ha milers de mil·lèsimes de segons que ens perdem al llarg de la nostre vida, però nosaltres continuem demanant que arribi divendres.