Els seus ull clavats en l'horitzó. Li va saber greu per ell però les raons no eren prou fortes i el que sentia era enveja. Un dolor tan dolç que no tenia comparació amb el que havia viscut. Coses insignificants deixades a l'aire com grans pensaments i grans metàfores d'una vida negra.
I ell que s'acosta intentant donar-li la mà, ajudant-la a sortir d'aquesta estranya rutina que contínuament l'atrau cap a un altre sentit. I de sobte un altre a la fila, i el ventall que s'obre, i ella que se sent perduda i l'altra, com no se sent enganyada?
Records i il·lusions que es difuminen en un mateix sentit. Ja no sap qui és qui, què vol, què necessita. Tan sols sap què no vol, però ell insistent en silenci, i ella que fuig i ell que l'atrapa sense córrer. I al cap d'un temps, segur que tot torna a començar.
Les seves raons van perdent pes. Tan sols sap consolar-se de la mateixa manera. I ella que pensava que la rutina el faria tirar endarrere. I ell, què té? Una vida buida, dolors insignificants i mentides; síndrome de Peter Pan.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada