Gelats de tardor

La Lídia juga amb la bola de gelat que es desfà sobre la galeta. Manté la vista alerta per veure quina de les dues gotes que van lliscant alhora arriba abans al vestit color verd que du posat.

Mentre, els pares discuteixen quina seria la millor residència per a portar l’àvia. Diuen que l’administració dels seus diners serà molt més fàcil si la tenen tancada. Intenten fer càlculs de gestió, però la Lídia veu que són erronis...“Com poden ser tan idiotes? Tan sols és una ridícula equació de tercer grau!”, pensa.

S’aixeca i juga a trepitjar les fulles seques del terra. Cada cop que sent aquell crec-crec és com si tot parés i quedés en silenci; un espècie d’estrabisme general que deixa de banda el que es fa per posar única atenció a la fulla de plataner destrossada en petits fragments, de 2 x 2cm per ser exactes.

Fins i tot, aquella parella de joves del costat, que per cert té la taula plena de gots i tasses de cafè, ha deixat de magrejar-se. Llàstima, perquè la Lídia s’ho passava bé mirant-los, inclús creu que acabava d'experimentar el primer moment d'excitació sexual de la seva vida.

La mare de la Lídia l'afanya perquè acabi ràpid el gelat. La Lídia el comença a llepar de pressa, com els joves del costat es llepen les respectives boques i llengües o com el mestre Miquel li llepa el cul a ella.   

Ma petite fable

Dans ma petite bulle, dans mon petit rêve,

tindré un castell de xocolata

amb fades dolentes i monstres heroics.

Dans ma petite bulle, dans mon petit rêve,

un elefant cantarà swing sobre un bolet

i els dofins cercaran tarongers violetes. 

Dans ma petite bulle, dans mon petit rêve,

t'allargaré el nas quan diguis veritats

i em compraré un llacet turquesa.

Dans ma petite bulle, dans mon petit rêve,

pujaré a la lluna per agafar-la amb les mans

i menjaré el sucre de les onades. 

Dans ma petite bulle, dans mon petit rêve,

tindré un príncep verd a qui salvar 

i una granota em farà petons

fins que ma petite fable acabi, desperti i torni a començar. 

Marató setmanal

Quan tornava de veure la sogra, el pare de la Lídia anava a aparcar el cotxe mentre la seva dona posava la nena a dormir. Abans de pujar a casa s'asseia al banc de la placeta observant aquella dona que encisava noiets adolescents mentre ell es ficava la mà a la butxaca simulant buscar no sé què. 

···

Com cada diumenge la Lídia anava a casa l'àvia Cati. Hi arribava a les dotze del migdia i no en sortia fins les dotze de la nit. De tornada, en el cotxe, els pares comentaven com els costava haver d'aguantar aquella marató setmanal, però que al cap i a la fi allò era una inversió de futur. La Lídia es preguntava a què es referien mentre comptava els cent euros de propina que li havia donat la Cati per ser "la neta més maca del món". 

A la Lídia li agradava anar a veure l'àvia perquè sabia que al tornar a casa, vora la placeta, trobaria aquella dona de la faldilla vermella i d'aspecte canadenc que passava les nits de diumenge buscant alguna cosa. La Lídia l'observava de dalt a baix i admirava la seva manera d'exhibir-se. Semblava que el seu pare compartia la mateixa opinió.

···

Donna Rafford passava les nits de diumenge rondant places i carrers intentant trobar allò diferent, allò que la posava al límit. Aconseguia homes de totes les edats, des dels de disset anys amb la pell fina i mans tremoloses, que amb els nervis casi no se'ls empinava la polla, als de setanta anys, sense cabell, amb panxa i un pèl arrugats. A aquests tampoc se'ls aixecava gaire, però eren bons recitant paraules brutes.

A l'endemà la casa quedava impregnada d'olor a sexe, amb condons sobre el sofà, taques blanques sobre els llençols lluents de seda i calces perdudes entre el llit i la paret. 

Fer dissabte

Com cada dissabte la Lídia havia d'acompanyar als pares al mercat. Odiava haver de barrejar-se entre tanta gent, passar per davant les parades de peix o haver de vigilar la bossa de llaminadures constantment...deien que els robatoris havien augmentat en llocs com aquell. 

La Lídia no suportava haver de fer bona cara després que la fruitera li pessigués la galta, gest sempre acompanyat de la frase "que maca que està la nena!", exclamada amb un to agut i repel·lent que ensordia les orelles. Però si ho aguantava, a canvi rebia un tall de meló dolç i suculent. 

Tot i així la Lídia gaudia anant a la carnisseria per veure com esquarteraven el pollastre. Li feia gràcia veure a la bestiola tota nua, sense una ploma, amb el bec obert i en posició estranya. A la Lídia li agradava veure com l'obrien i li treien les tripes. Era com una mena de cerimònia post mortem que tothom observava embadalit, en total atenció, no fos cas que el tall central sortís desviat o la divisió de les cuixes fos desigual. 

En aquells moments la Lídia pensava en les classes de dissecció que els més grans de l'escola havien fet la setmana passada i a les quals havia assistit d'amagat (era molt més entretingut veure com obrien de dalt a baix un ronyó que no pas repassar la taula del dos, tal i com feien els de la seva edat).

La secció "porc" tampoc la deixava indiferent. Quants productes que podien sortir d'un animal! "De mi es podrien aprofitar tantes coses?" pensava. Segur que la boca, les dents, els llavis i la llengua se'ls quedaria algú altre. No els havia fet servir mai, tan sols que per beure i menjar, per tant el desgast no era l'equivalent, ni molt menys, al d'una altre persona de set anys. 

Així doncs els dissabtes al matí no els dedicava a res més que entrar en un lloc on la gent es passejava entre animals i vegetals morts mentre parlaven de temes banals; ella preferiria que es discutís sobre la pujada del l'Ibex 35 o de la geometria diferencial, molt més interessant i enriquidor que no pas assabentar-se de quin color eren les calcetes de la princesa Letizia. 

"He saw an animal leavin a muddy trail, 

real dirty and a curly tail. 

He wasn't too small and he wasn't too big,

"ah, think I'll call it a pig"" 

(Bob Dylan)