Skyline

A les nou de la nit pocs eren els treballadors que quedaven a la planta d'oficines. L'Adela recollia els últims informes mentre l'Eduard arribava a la saleta petita on es trobava d'amagat amb la Isabel; els dijous eren el seu dia i la saleta l'únic lloc on trobar els documents necessaris per enfonsar l'empresa. 

Abans d'agafar l'ascensor, a l'Adela li agradava mirar per la finestra que hi havia al costat; el Front Marítim com a protagonista i el mar de fons eren l'escenari que ajudava a decorar la monòtona planta d'oficines plena de flors artificials i mobiliari nou de trinca. Les llums grogues perfilaven els carrers plens d'anglesos suats per la xafogor que envoltava la ciutat, però entusiasmats de visitar la gran Barcelona. 

L'ascensor trigava minut i mig en recórrer les vint-i-una plantes. Així era com l'Adela deixava cada dia unes oficines de llum blanca artificial on els treballadors maniobraven papers, firmes i comptes corrent de manera mecanitzada. Com cada dia, l'Adela saludava a en Javier, el porter de l'edifici, i agafava la línia groga direcció Urquinaona per després fer transbordament a la vermella direcció Bellvitge. Asseguda al comboi visualitzava mentalment el mapa de la ciutat i tot el que devia estar travessant...el Poblenou, la Vila Olímpica, aquella botigueta de roba tan barata, la Ciutadella, el forn dels pastissos de nata gegants, la Gran Via, la Plaça Espanya, Sants i tots els barris de L'Hospitalet de manera transversal. 

Després de tres quarts, l'Adela arribava al barri. L'ambient era diferent, tot feia una altra olor. Els carrers estaven desèrtics, les gitanes ja havien recollit la parada i molt menys hi trobaves anglesos suats per la xafogor que envoltava la ciutat. L'Adela entrava a l'edifici de quinze plantes on l'ascensor trigava cinc minuts per arribar a dalt de tot. Abans de posar-se a fer el sopar, sortia al balcó i observava aquell skyline protagonitzat per l'aeroport del Prat, l'Oncològic i la Zona Franca...un escenari que la feia sentir part d'una ciutat aïllada o d'allò que S.Caulfield en algun moment havia anomenat el negatiu de la cara vista.