Diu la llegenda, que una bèstia sortida de les tenebres, d'una sola bufetada, podia trencar ossos, venes i tendons. També diu que el cavaller era miserable i poruc, i que el dia del combat estava al terra suplicant clemència.
La seva ferida estava oberta, i la sang es barrejava amb les llàgrimes de la princesa. Plors i tremolors de la bella donzella, pànic davant el drac que la prenia amb força com a única condició per a salvar al seu amant.
I el cavaller, atemorit, s'ho mirava amb distància, dubtant si era prou valent per ajudar-la, valorant les condicions, les premisses i les obligacions.
I amb la bèstia, allà, violant la princesa, els dos amant van creuar mirades i, eternament, es van recloure un lluny de l'altre.
El cavaller va fer gest heroic per salvar la poncella, però el drac ja l'havia magrejada, maltractada, mossegada, humiliada, llepada (per tots i cada un dels racons)...fins a deixar-la nua i xopa d'un líquid blanc i espès. Líquid que es fonia amb la sang. Sang que floria dels pits, sang que brollava de l'entrecuix.
Diu la llegenda, que el cavaller, penedit, va intentar consolar la princesa tot oferint-li una rosa blanca (que ben aviat va tenyir-se del roig que lliscava sobre la pell ultratjada). El guerrer desitjava revivar-la, tot recordant-li aquelles nits fogoses de plans de futur i promeses eternes.
Però ella ja no tenia alè, honor, ràbia ni esperit de venjança. Li acceptà la rosa i acaronà cada pètal mentre esmunyia forces per arrencar les espines. Amb elles (esmolades com agulles), se'n va fer la seva última joia: un collaret que es col·locà al coll per, per fi, agafar aire.
I és que dins seu, en el ventre, hi engendrava el fill d'un monstre.
Què deu fer la Lídia?
ResponEliminaQuè deu fer la Lídia?
ResponElimina