
Deixem la plana i comencem el camí cap al cim. Desitgem que el camí sigui llarg i sense presses per gaudir dels moments. Potser és una mena d’homenatge a Ítaca.
En certs moments desitjaríem que s’aturés el temps, que allò viscut es tornés a repetir. En canvi, altres instants voldríem que fossin esborrats. Però allà queden. I un altre, quan hi passi, se’ls trobarà ja fossilitzats, sense vida, perquè els records, per molt forts que siguin, sempre s’acaben esborrant, o almenys, desenfocant.
Al cap hi tenim encara milers d’imatges que es van plasmant en una petita llibreta de viatge. Records totalment sincers plens d’alegria, ràbia, tristor o felicitat. Tot aquest conglomerat és el que ens porta a seguir el camí, el que fa que cada pas sigui diferent de l’anterior.
Així que no enyorem el que hem tingut, sinó el que no hem vist. No desitgem que el moment arribi, perquè al cap i a la fi, tan sols és un moment. Simplement gaudim del camí, amb pujades i baixades, amb sorra i herba, amb sol i pluja. Tindrem de tot, que més podem demanar?
He decidit deixar de córrer. Amb els meus peus petits vull caminar i deixar-me portar. I mentre, passet a passet, vaig recordant aquells moments que sé que algun dia tornaran.
“Añoro todo aquello que no tuve, lo que tuve ya lo retuve y esto, no me lo quita nadie. Añoro solamente lo que no vi ni en pintura, lo que no quise que ocurriera, lo que olvidé por desidia, lo que no escuché por ciego; echo de menos, me hace falta, lo que no viví ni en sueños”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada