Ella puja al metro i per una vegada des de fa molt temps s'adona que pot triar el seient; el vagó va mig buit. Col·loca el cap tort per dormir i tanca els ulls mentre busca una resposta dins seu que sap de ben segur que no trobarà. Al mig del vagó un home amb el violí toca la melodia d'Itzhak Perlamn i converteix l'escena en un moment romàntic i embafador que a ella l'irrita. És com si l'entorn l'obligués a flotar entre pensaments, a reflexionar i a guardar aquell instant que realment és la rutina de cada dia. Les fulles que adornen la parada de Liceu donen el toc final a la decoració d'aquell escenari artificial on tothom és actor.
Irascible surt del metro i se'n riu de l'amor i la tendresa dels altres, escup odi i venjança, vomita decepció i ràbia mentre alguns turistes japonesos fan fotografies d'aquell moment i nova forma d'art tan personal i subjectiva.
La noia irritada es recol·loca el vestit i es disposa a sortir. Abans, però, li deixa una moneda a l'home del violí que ara seu a terra esperant el proper comboi.
Potser, la noia, entre tanta divagació, s'hauria de preguntar què és el que ha fet que la rutina és mengi tot allò que, probablement, en un altre moment, li feia viure...
ResponElimina