Una altra història: 2014

Història d'una cullereta

La cullereta, mig enterrada al fons de l'estany, només serà testimoni d'aquells segons d'instant al caure, al filtrar-se entre els llistons de fusta de la passarel·la (que aguantava aquell bar -casi idíl·lic-) notant aquell buit de caiguda lliure, la sensació d'humitat contra l'aigua, el cop sec contra la sorra que la va frenar deixant-la allà, sola, mig enterrada, en posició de perfil, fins que algú, al cap de molts anys, ves a saber qui, com, quan i per què, la trobarà entusiasmat d'haver descobert un petit tresor i farà cavil·lacions estranyes sobre el qui, el com, el quan i el per què de la cullereta.

I potser algun dia, després de molt investigar, descobrirà que la cullereta va quedar mig enterrada al fons de l'estany instants després d'haver remenat el cafè (que el faria revifar una mica); minuts després de decidir sortir d'aquell llit (per agafar forces i poder així tornar-hi més tard); hores després d'haver-se memoritzat mútuament amb els ulls tancats (a base de carícies, llepades i petons); dies després de compartir cels d'artifici, papallones nervioses, cambres casi luxoses, escales gòtiques, música (ànima).

I potser algun dia, després de molt investigar, descobrirà que la cullereta va quedar mig enterrada al fons de l'estany instants abans de somriure per l'anècdota (i de compartir desigs d'escriure sobre aquesta); minuts abans de decidir dinar a casa (i tornar-se a posar al llit); hores abans de retrobar-se per casualitat i per tercera vegada enmig d'una festa (i voler tornar a estar entre llençols i sota l'aigua, i entre allò més íntim de l'altre, i de capturar sospirs, i mirades, i carícies, i d'acaparar el voler i de voler-ho tot); dies abans de despertar-se amb llavis orfes buscant l'escalfor del seu cos (i adonar-se com l'enyora, avui -i demà i passat-).

Post-it

Fer esforços per frenar les papallones que mica en mica

van deixant rastres més prominents,

com les esteles en el cel de capvespre.

Excuses

Acomodar-se a la sorra fina amb l'excusa dels llums de colors

i en secret,

desitjar tornar a trobar-se en la mirada i somriure complaent;

seure a les escales gòtiques amb l'excusa del jazz

i en secret,

voler continuar preguntant, indagant, coneixent;

estirar-se al llit amb l'excusa del descansar

i, sense cap secret,

acabar abraçats...tocant, acariciant, besant...descobrint-se molt més;

xerrar durant hores amb l'excusa del passatemps

i, perquè sí,

intentar aturar les hores, els minuts i cada instant

fins fer un tot etern.

Photo: Ryan McGinley

Tupolev SB-2 KATIUSKA

Aquell dijous 9 de juny del 1938 els tres pilots del Tupolev SB-2 KATIUSKA havien pujat a l'avió exhausts. El dia anterior havia estat llarg, massa, i l'esperança minvava davant els paisatges devastats per la guerra. Ja feia dos anys que la fam i la misèria governaven el país i cada dia era més la gent que es rendia davant la imminent victòria dels nacionals.

No obstant els tres pilots continuaven allà, a primera línia, a vegades envalentonats fent honor a la llibertat, d'altres morts de por demanant a Déu la redempció. El 9 de juny, però, havia de ser un dia tranquil de vol rutinari.

Al migdia ja tornaven cap al Pla de Martís per aterrar i dormir (sobretot dormir, per no pensar i curar la gana) quan la maniobra pedant i graciosa d'un dels pilots amb un segon KATIUSKA els va fer perdre el control de l'avió estampant-los contra l'aigua de l'estany. Els cossos es van anar enfonsant mica en mica amb l'enorme aparell soviètic, i amb ells les il·lusions i les ganes de canviar les coses, de construir un món millor, més just i més lliure.

Aquells tres pilots van quedar allà, a l'aigua, sense saber el final de tot allò pel que havien estat lluitant durant anys; sense patir la derrota del seu exèrcit, ni la dictadura i amb ella la gana, el fred, la injustícia, la impotència, l'exili, la clandestinitat, la falta total de llibertat...

Potser, si els hagués tocat viure tota aquella pena, s'haurien encomanat per poder tornar a tenir el final que els havia tocat.

I per sempre, la KATI i les tres vides estroncades van quedar allà, enmig de l'estany de Banyoles.

Sintonies

Girareu la cara a l'oportunitat

fent brindis a la por del desencís,

de la familiaritat del cos,

del tacte tranquil.

Respirareu profund

aquí i allà, ben lluny,

aixecant els dits en senyal de victòria,

guanyant a l'impuls,

al·legant l'apatia.

Ja no us buscareu en el tremolor de la carícia,

ni en el gemec del plaer,

ni en l'orgasme impacient.

Us trobareu fugint l'un de l'altre,

neutres,

imparcials,

indefinits,

buits,

desconeguts.

Bona sintonia.

Silencis

Va oblidar preguntar-li si se'n va adonar que mentre estaven junts, al carrer clarejava, que si ho va intuir per la resplendor que traspassava els forats de la persiana i que il·luminava les pells suades.

Va oblidar preguntar-li si se'n va adonar que a fora començava el dia mentre ells fixaven un espai-temps (el primer marcat pel llit, el segon pel plaer de sentir-se*) conquerint-lo al complet, amb passions espontànies.

Moments inoblidables que no tenien res més que el "ser-ho" pròpiament i que no buscaven cap "per què" amagat, senzillament eren i punt. Que tot allò, la dolçor, l'efervescència, els deliris en gests i paraules, la connexió i altres sabors més ([ir]repetibles potser), tan sols ho trobaríen allà i aleshores. Això, merda, va oblidar comentar-li.

*als braços (fermament),

a les mans (cariyosament)

a l'espatlla (dolçament),

al coll (apassionadament),

a les orelles (tímidament),

a l'esquena i al clatell (encertadament),

al pit (constantment),

a les cames (i entre aquestes) (repetitivament).

Avui

I amb les ungles negres d'esquinçar records,
el silenci pactat s'escapa pels dits

en forma de gotes dedicades a dies llunyans.

Ens cerquem d'amagat esmunyint-nos

entre bassals i rierols

de pluja de primavera.

I avui plou

i de sobte m'he adonat

que encara portem les botes molles,

que no ens hem canviat ni els mitjons,

que els trens continuen ancorats

per "odre i cervell".

Pluja d'abril

que m'agradaria eixugar (-te)

amb tacte i llengua.

Tarugot

La Lídia mai hauria pensat que a l'hemisferi sud no hi hagués l'Ossa menor. Sempre havia obviat que tothom la podia observar en la seva bellesa i lluminositat des de qualsevol punt del planeta, tan a la Xina com a Nova Zelanda, Islàndia, Bolívia o Perú. Sempre havia imaginat aquelles cares d'expectació per a trobar-la, de sorpresa al descobrir-la, de desig al tornar-la a veure.

La Lídia tenia la teoria que les estrelles devien anar en conjunció amb la realitat, la qual es capgirava contínuament passant del plor al riure, del malentès a la cervesa compartida, de l'odi a l'orgasme, del silenci a l'enteniment, de la contenció al carpe diem. Així doncs, les estrelles es giravoltaven passant de l'Ossa al conill, del Carro als patins o del Triangle a polígons imperfectes.

"I com a tarugots ens passem la vida donant voltes", pensava. Sí, donant voltes esperant que arribés aquell moment, aquella persona, aquella feina, aquella eqüació mai desxifrada, aquella cançó, aquella idea, aquell record, aquell psicòleg intel·ligent, aquella sal que li falta als tomàquets, aquell paisatge, aquella onada o aquell final feliç a les pel·lícules porno.

I és que a la Lídia li agradaria, tan sols per un dia, intercanviar trossets de cel per veure noves constel·lacions i cultures, noves societats i oceans, noves i inimaginables matemàtiques, formes de vida, d'entendre-la, de giravoltar la realitat. Buscar un petit racó a l'equador, i, per un instant, abraçar tot el cel per poder així veure totes i cada una de les estrelles.

"Tan sols una giravolta a la realitat, i continuem fent el Tarugot pel món", demanava.

[Photo: el Tarugot que em va construir l'avi ara ja fa molts anys]

Gotes

La Lídia es descalça i esclafa el nas a la finestra. A la Lídia li agrada sentir el fred de les rajoles als peus i la gelor del vespre a la cara. Els llums dels fanals se li difuminen a l'horitzó formant enormes i minúsculs punts candents.

Avui plou i la Lídia gaudeix seguint amb el dit el ritme de la gota que va lliscant pel vidre. De tant en tant hi esfondra el baf de la boca per dibuixar mons perfectes amb continents de caramels amargs, pilotes triangulars, arrels quadrades i trens que escupen estrelles roges enmig de cels verds infinits.

I de fons els cotxes passen amb aquell xiuxiueig de les rodes trepitjant els bassals esquivant així els vianants que corren a refugiar-se sota paraigües de colors llampants.

Però de sobte, els crits dels pares, els cops i els plors de l'àvia trenquen la tranquil·litat del moment i la Lídia es torna a sintonitzar recuperant la gota que ja s'havia escorregut fins l'altura de l'espatlla deixant-li a la vista el paisatge de ciutat humida desenfocada.

A la Lídia li agradaria ser gota per lliscar de dalt a baix sense ordre aparent, per omplir aquella galleda d'aigua freda que cauria sobre algú desenganxant-lo d'il·lusions, per fer vessar el got, per ser la número 1.000 a l'abril, per evaporar-se per uns dies i condensar-se per moments.

El pare obra la finestra i encén un cigarret. La Lídia ja no té vidre per lliscar. Ara decideix esclafar el nas a la peixera i observar com la Llimona s'esmuny entre gotes.

Photo: William Eggleston