High card

"Sota la típica llum groguenca i entre el típic núvol de fum, asseguts al voltant de la típica taula rodona hi ha els quatre típics jugadors. Amb el típic posat seriós simulen, com és típic, tenir una jugada extra.

Un d'ells és la típica dona atractiva que vesteix el típic vestit vermell i fuma el típic cigarret prim i allargassat amb un posat seductor. Per despistar al més fort fa el típic gest de posar-li el peu descalç sota el camal del pantaló. Ell reacciona amb el típic símptoma de nerviosisme i excitació recol·locant-se una i altra vegada.

Un tercer, amb la típica camisa descuidada, està més pendent del joc i no s'adona de res, ni que el quart ha fet el típic "truc" d'amagar-se una carta a la màniga. 

Com és típic aquest últim acaba guanyant amb el típic Royal Straight Flush però els altres veuen l'estafa i comencen la típica baralla on ampolles i cendrers serveixen d'arma i escut a la vegada. I passa la típica desgràcia en què a un li obren el cap i la dona crida aquella típica frase de "pareu ja!" mentre treu del típic lligacames la típica pistola que sempre té amagada.

És aleshores quan la dona, com és típic, comença a disparar primer al guanyador per haver fet trampes, després al que estava concentrat en la partida per no haver-se adonat de res, i finalment al del pantaló per no haver-se excitat prou.

Després agafa la destral que està guardada al típic armari vell de l'habitació i talla els cossos a trossets, en sis parts per ser exactes: els dos braços, les dues cames, el cos i el cap. Té la típica idea de fer una fracció de set en honor a l'òrgan masculí per excel·lència, però com és típic no li queda gaire temps. Agafa les bosses on hi ha esmicolats els cossos i les amaga al típic congelador. 

Per últim, com és típic, la dona els roba els diners de la cartera que típicament guarden a la butxaca interior de la típica americana. Mira l'escena, fa el típic somriure i surt per la porta amb el cap ben alt i amb pas elegant mentre la gent que hi ha a la sala de fora se la mira amb la típica cara d'estupefacció." 

-Tranquil, ja veus que no et vas perdre res, una típica pel·lícula com totes les altres. Sempre fan el mateix.

-Típic. 

I de fons sona el repetitiu Arbre que mira farola de Joan Miquel Oliver que trenca el tòpic i s'endinsa en la monotonia més regular i lineal del cantautor. 

"Sa tapa, un llibre, una foto,

sa foto no és més que una fulla,

natura de traça difícil,

d'esquemes i diagrames"

(J.M. Oliver)

Déchiré

En un últim intent es posa el fastigós i ensucrat I'll always love you mentre amb el mirall d'augments busca una petita mostra de fragilitat entre els seus ulls. La fredor amb què es mira l'espanta.

Busca a les entranyes una resposta, una idea tan profunda que les mans, plenes de vísceres i muscosa, rellisquen al intentar passar pàgina. La sang regalima pel palmell mentre s'eixuga la suor de la nit.

Els llençols, tacats amb imatges impensables que la van fer somiar per un dia, resten amagats a l'altell de la cuina on s'hi concentra la grassa i el fum. De fet ja estan groguencs. De fet ja els podria llançar a la brossa, però cada vegada que hi pensa són les nou de la nit i aleshores decideix tancar-se amb pany i clau perquè de ben segur que quan els vagi a llançar tornarà a topar-se amb la parella que cada vespre es troba a l'església de Sant Agustí amb un intent de fotre's mà.

Això és el que a ella l'angoixa, això és el que la fa enfadar, el que li estripa la cicatriu que cada dia es cus a l'estómac amb doble punt perquè res s'escapi. Decideix baixar i mentre els defuig s'adona que, com cada nit, ell torna a estar allà, entre la penombra del balcó, amb la mà a la butxaca observant la parella que simula follar.

90'

Els rajos de sol apunten amb una inclinació de 120º per ser exactes. Un angle obtús que deixa entreveure una tarda de dilluns poc atrafegada i distesa.

Ella, asseguda a la terrassa del bar de la plaça, observa el plafó on hi ha la llista de tapas i plats del dia.

De sobte, sense saber per què, li sona al cap "Como un burro amarrado a la puerta del baile". Per uns instants torna a la terrassa del bar del 1992 on també sonava Radio Futura i Hombres G, i on el cambrer llançava la cendra del cigarret mentre preparava els chocos i les bombas que li havien demanat. Al costat les gitanes intentaven vendre flors, l'esmolet es situava al capdamunt del carrer i ella, petita, corria per la plaça darrere la pilota mentre esquivava als homes que parlaven de com Carl Lewis havia aconseguit la medalla d'or.

Un "en què penses" del noi que té assegut al davant la desperta i sense dir res s'adona que aquella tarda fa olor a dissabte dels 90.

Psychedelic

Li agradaria tornar endarrere per dir-li que ja no vol escoltar més mentides, ja no vol més promeses buides a l'aire. I ell que tan sols els recorda estirats al terra...ella amb una cama aixecada repenjada a una de les cadires del menjador, nua, sense res, només per a ell. I ella que li diu, i a ell que li agrada. 

La persiana mig baixada i els cabells llargs que cauen sobre els pits sinuosos d'entre la claror de la tarda. Tira el cap endarrere i es mostra tota. I ell que l'acaricia primer amb els dits, després amb tota la mà, amb força, intentant notar cada racó del seu cos, cada plec de la seva pell, cada imperfecció que la fa tan real i perfecte...i la llepa, des del coll fins als peus, i ella a ell, i es mosseguen i s'abracen i es rebolquen....

Buscant la tranquil·litat del moment del cafè del matí rumia com sortir del laberint que fa anys que dibuixa. Sembla que li agradi traçar nous camins que tard o d'hora s'entrelliguen fins que acaben en un nus a la gola que triga mesos a desfer-se. "Endavant" s'escriu cada dia al palmell de la mà, però la suor de la nit ho esborra i torna a perdre's infinites vegades entre els mateixos errors, entre els mateixos llançols. 

I ell aleshores, en la soledat de la nit, amb la mà dreta pensa en ella. I ella que ho sap somriu, s'excita i s'estima. 

Decasíl·labs, rima assonant

Sense voler-ho s'ha acostumat a caminar pacient, sense fer soroll, intentant fer-se invisible. Sense voler-ho tan sols l'observa entre la multitud, i a vegades, s'atreveix a cridar a contracorrent. Caça el seu somriure a l'aire i es treu de sobre la seva olor impregnada a la pell. Ja no la vol, de tan conservar-la s'ha podrit. 

Sense voler-ho s'ha acostumat a caminar pacient, tan a poc a poc que s'ha acostumat a mantenir la distància i a fer-ho tot de lluny...així és com el mira, com li parla, com el crida, com l'acaricia, com l'estima. I el perd, i ho sap. Incapaç de fer res decideix agafar una llibreta i comença a escriure com l'odia...en vers, això sí...decasíl·labs, rima assonant.