Li agradaria tornar endarrere per dir-li que ja no vol escoltar més mentides, ja no vol més promeses buides a l'aire. I ell que tan sols els recorda estirats al terra...ella amb una cama aixecada repenjada a una de les cadires del menjador, nua, sense res, només per a ell. I ella que li diu, i a ell que li agrada.
La persiana mig baixada i els cabells llargs que cauen sobre els pits sinuosos d'entre la claror de la tarda. Tira el cap endarrere i es mostra tota. I ell que l'acaricia primer amb els dits, després amb tota la mà, amb força, intentant notar cada racó del seu cos, cada plec de la seva pell, cada imperfecció que la fa tan real i perfecte...i la llepa, des del coll fins als peus, i ella a ell, i es mosseguen i s'abracen i es rebolquen....
Buscant la tranquil·litat del moment del cafè del matí rumia com sortir del laberint que fa anys que dibuixa. Sembla que li agradi traçar nous camins que tard o d'hora s'entrelliguen fins que acaben en un nus a la gola que triga mesos a desfer-se. "Endavant" s'escriu cada dia al palmell de la mà, però la suor de la nit ho esborra i torna a perdre's infinites vegades entre els mateixos errors, entre els mateixos llançols.
I ell aleshores, en la soledat de la nit, amb la mà dreta pensa en ella. I ella que ho sap somriu, s'excita i s'estima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada