Boira

A la Lídia li agradaria viure en un món de boira. Un món cobert per la densa i blanca capa de núvols que impregna el cel com un mar infinit. 

Li agradaria viure-hi a sota per restar aïllada, com si d'una bombolla es tractés, per no veure els rajos de sol els dies de calor, per amagar-se de tot i de tothom, per no haver de respondre ni donar explicacions, per clavar-se cactus per tot el cos sense remordiments, per desaparèixer lentament. 

I de tant en tant, pujar a la superfície i viure sobre els núvols. Navegar-hi i convertir-se en pirata del cel. Lluitar contra els dracs-muntanya que treuen el llom sobre la boira i ser la més gran heroïna dels temps. 

De sobte veu dos individus que resten atònits davant la boira que inunda la vall. No fan cap pas, només miren paralitzats. "Cagats", pensa, "com no treuen l'espasa i s'encaren al drac ferotge?"

I la Lídia, encoratjada i tossuda, dóna exemple d'heroïcitat i fixa

els peus sobre el cotó de sucre i destrueix allò que fa mal, deixant el mar blanc tacat de sang.

Però tothom dorm i ningú ho veu. 

Companys de viatge

Si li demana, li deixarà una estona més i totes les que necessiti per jugar a fer noves constel·lacions sobre la seva pell; si ho vol, també li deixarà dibuixar un univers sencer que conspiri sobre el seu etern dilema de l'espai-temps. 

Li agafarà de la mà per volar cap a la Lluna que els acompanya des de la primera nit, aquella que va ser testimoni de les seves mirades còmplices, de les seves paraules que els feien voleiar les papallones, de les seves carícies que els feien eriçar les pells salades. 

El sol encara entra pels forats de la persiana de la petita cambra per regalar-los un nou dia. Les incerteses s'esvaeixen, tot creix i es transforma i junts redescobreixen il·lusió i complicitat.

Perfectament imperfectes, sota un cel de llum multiculor, fugen de l'amor clàssic i anhelen futur inesperat (ple de desig, sorpreses i atzar). I tot sense por perquè "amb els seus ulls aprop, no cal patir per res". 

Opaca

Agafarà el ganivet de la mentida i s'estriarà la pell del ventre per a cavar-hi lloc pel nou engany. La sang aflorarà a petits regalims casi invisibles i les llàgrimes s'hi amuntegaran per a tapar-ho tot fins a dibuixar-hi un fals somriure.

Rabiosa del fil d'acer espinat pressionant a cada batec, un dia deixarà brollar la ferida fins a quedar seca, opaca (com ara).

[Ella abans no era així]

I de cop s'adonarà que ja és morta, que fa temps que han matat la petita que vivia dintre.

[Què en farà ara de la capseta dels records?]

Photo: Helen Levit

Petit núvol

La Lídia encara segueix amb els dits el ritme de les gotes que llisquen pel vidre (a vegades també les persegueix quan desfilen galta avall fins a fer un petit bassal allà on s'esfondra el coll).

I encara ara deixa anar el baf de la boca contra el cristall per a dibuixar-hi mons de blanc o negre, de vermells i verds, de grocs (com la Llimona) i blaus. Mons que a vegades els altres no entenen perquè s'aferren massa al gris. 

Com aquells dos que fa uns dies es juraven amor etern mentre jugaven sota les estrelles amb petons tan desordenats que els semblava que aconseguien parar el temps. "Idiotes", pensa la Lídia; "l'amor és un petit núvol que passa deixant sols gotims d'esperança als innocents que eternament creuran que el demà serà millor que l'ahir. Els núvols són grisos, com l'amor. I l'amor passa, com els núvols. El que no saben és que cada dia n'arriba un de nou color".

Encreuament gris

A vegades en aquell encreuament gris, hi trobo dos amants. Ella, amb faldilla curta (de talla XXS) i mitges realment provocatives, es desfà a les carícies de l'home de corbata elegant. S'abracen, es petonegen i es magregen com dos adolescents (tot i sobrepassar notablement la quarantena).

Crec que ell no tindria manies en empotrar-la allà mateix contra la paret i fotre-li mà sota la faldilla (no oblidem, de talla XXS) fins que ella quedés ben xopa de plaer. Però ho dissimula força bé. De fet, se la veu més desitjosa a ella, tot i que somii en altres coses (com en un sopar romàntic a l'àtic d'un hotel barceloní mentre a la llum de la lluna, ell li declara amor etern i li pronuncia aquella frase tan desitjada «deixaré a la Sofia i a les nenes per a tu»).

Però ell en realitat no ho dirà mai, perquè únicament somia en empotrar-la contra la paret una o dues vegades i fotre-li mà sota la faldilla (no oblidem, de talla XXS). I quan ella se'n adoni, quan comenci a veure que per a l'home de corbata elegant ella és únicament una joguina per empotrar, no el deixarà de males maneres, ni tan sols li etzibarà una bufetada i marxarà enfadada, no. Ella es deixarà magrejar com la que més per satisfer-lo, li concedirà tots els plaers desitjats per reprimir-lo ben al costat.

S'obrirà de cames a qualsevol racó, en el metro, a l'autobús, en el caixer…li lleparà el membre a qualsevol lloc, en el cotxe, sota la taula del restaurant o en un banc (jugant amb la llengua, com a ell li agrada)...follaran apassionadament en els lavabos públics i privats, a l'oficina i en els parcs. Es deixarà fuetejar el cul i llepar el cony per altres (dones, concretament).

I això li funcionarà.

Efectivament, l'home de corbata elegant caurà rendit al sexe salvatge d'aquella dona de faldilla curta (no oblidem, de talla XXS) que jugarà amb la llengua com ningú i que farà servir els seus pits altius i cony estret d'una manera que el faran esgarrifar.

Així doncs, arribarà el dia que l'home de corbata elegant deixarà a la Sofia i a les nenes per la dona de faldilla curta (no oblidem, de talla XXS). I, per celebrar-ho, convidarà a la dona de faldilla curta (no oblidem, de talla XXS) a un sopar romàntic a l'àtic d'un hotel barceloní mentre a la llum de la lluna, li declararà amor etern acompanyat d'un «he deixat la Sofia i les nenes per a tu».

I quan li digui, ella s'emocionarà i pensarà que per fi ha vist pronunciat el que sempre havia volgut escoltar.

Serà aleshores quan s'abraçaran, es petonejaran i es despullaran allà al mig de tot i de tothom, i ell li arrencarà la camisa d'una revolada, i li mossegarà lleugerament els pits, i ella gemegarà de plaer i el convidarà a endinsar-se en el seu racó més humit, acompanyant-lo a ajupir-se, i li demanarà «llepam-ho tot» (cosa que a l'home de la corbata elegant el farà posar a cent).

I ell, rendit als seus peus, li lleparà el més profund secret, i ella es retorçarà de delit, i no gemegarà sinó que cridarà, i li agradarà tant i tant, que li entaforarà encara més la cara d'ell allà dins, i voldrà més, i més, i més...fins que ell, deixarà de respirar, i morirà asfixiat entre les cames de l'amant que, contenta, baixarà per l'ascensor de l'hotel barceloní i es dirigirà a casa «la Sofia i les nenes» a repartir-se l'herència i a celebrar-ho tot fent unes «tisoretes».

Deserts i cactus

   A la Lídia li agrada mirar aquell nen que juga sol al pati. A vegades, fins i tot, entén el seu patètic llenguatge mut. El comprèn sobretot quan agafa aquell cactus de la repisa de la finestra i hi clava els dits lentament. Comença pel dit petit fins arribar al dit gros. Després hi refrega la mà amb ràbia i aleshores sí que li surt sang. A la Lídia li apassiona aquell moment, de fet és el seu preferit. Fins i tot se li fa salivera a la boca (com quan s'arranca una crosta del genoll o s'estira la pell cremada pel sol). 

A la Lídia també li agrada veure com el nen que juga sol al pati, amb les mans plenes de sang, retira les punxes del cactus dels seus dits minusciosament, una per una, per clavar-les a la plastilina creant així un nou cactus "mig de mentida" (perquè la plastilina no necessita aigua. Ben mirat, el cactus tampoc. Són de mentida, doncs, els cactus?). 

A la Lídia li agradaria ser cactus per no necessitar aigua, per, de tant en tant, no sentir-se tan viva i passar desaparcebuda (per ser així una mica "mig de mentida"). Per perdre's al mig del desert sense dependre de res ni de ningú, ni tan sols d'aquella mania estranya que li havia agafat últimament de mirar aquell nen que juga sol al pati. 

A la Lídia li agradaria ser cactus per defensar-se de tothom sense haver de fer cap esforç, per punxar amb un sol moviment de braços, per veure brollar la sang sobre la pell inflada de toxina botulínica de la seva malparida psicòloga, per clavar les punxes dins els ulls dels seus pares o en el penis del mestre Miquel (cada vegada que el molt fastigós li intenta entaforar dins el cul encetat). 

O millor, del penis del mestre Miquel en faria un nou cactus, com els de plastilina que crea el nen que juga sol al pati, per després tallar-li i posar-lo de decorat a la tauleta de nit (i d'una vegada per totes poder dormir d'una tirada i no haver-se de despertar per malsons cada 3 hores). 

Enyor

La rutina la desperta capritxosa amb l'alarma estrident del despertador. Obra els ulls mandrosa buscant el seu cos, la seva olor i la seva mirada (que fibla dins seu infinita).

I l'enyora tot.

L'enyora en les abraçades que fan parar el tic-tac del rellotge; en agafar-li la mà i sentir com la por s'esvaeix convertint-se en camí per descobrir plegats; en els petons dolços de bon dia, de bona nit i de "perquè sí"; en els somriures entre copes sota cels estrellats; en els jocs de llums i sombres vora el far; en els gemecs que trenquen silencis i la desfan de plaer per dintre; i l'enyora, sobretot, en els balls de nit que els retornen al primer instant d'estiu (construint encara ara un espai-temps etern). 

Entendre-ho tot

Després d'un temps a les fosques, 

amb vidres entelats i buidor estranya, 

nit d'estels i guspires, 

avui compartim llençols i desigs. 

M'encantaria escriure't mil i una cançons d'estrofes màgiques,

d'aquelles d'insomni i pell fiblada. 

Però tot ja està fet

i només puc dir-te 

que ara, d'alguna manera, començo a entendre-ho tot.

Que les teves mans són tempesta

[que m'acaronen i m'embogeixen],

que els teus ulls són casa

[que em captiven i m'arrosseguen vida],

i els teus braços refugi

[del nostre propi espai-temps]. 

I és que resseguir el teu cos amb els meus dits, és dibuixar un món sencer.

I és que ara, d'alguna manera, començo a entendre-ho tot.