Desconeguts

I les paraules

[misterioses potser, transparents també] 

ens agafen i ens captiven, 

ens embadaleixen i ens inquieten;

ens fan esperar [potser impacientment] 

al post-escrit. 

Anhels

Renovar al pensament i al llit,

estimar molt i estimar poc;

deixar fer sense límits ni alarmes,

tan sols les de la paraula
                 contínua,

les de les idees
                 circulars,

abstractes, no alienants. 

Fugir de les cadenes

                     clàssiques,

dels liberalismes

                    gratuïts;

integrar-nos al dubte
                 creatiu

                                    permanent i mòbil;

Renunciar a les promeses,

als seríem, als faríem,

als nosaltres, als sense tu.

Ignorar el futur,

     la incertesa. 

Anhelar viure. 

Controvèrsia

I és que és tan fàcil tancar el ulls i somiar...i tan refotudament decebedor obrir-los i veure el coixí en blanc perquè no en vam saber prou....

Photo: Jan Brykczynski

Home de gran volum

Era una tarda gris i les parets de l'hotel ronyós de les afores de Berlín s'havien engroguit en qüestió de segons. Els grafits no li eren aliens a l'estètica i els punks de l'okupa del costat tampoc li quedaven malament, allà, ajaguts entre els gossos pollosos. 

El boig paranoic vestia bata blanca i cofia blau cel i perseguia a la noia, no pas innocent, que durant anys li havia fet la vida impossible, primer a l'escola amb el bullying i després a la feina amb el mobbing. El boig paranoic, amb falta de racionalitat i intel·ligència de tot tipus, la mirava amb ulls rabiosos. Les mans li tremolaven i la pudor de suor se li barrejava amb l'olor a colònia barata que feia una setmana s'havia comprat al mercat del barri. La noia, no pas innocent, corria espantada i cridava ajuda esperant que algun dels punks de l'entrada la rescatés a canvi d'una dosi d'heroïna. 

El boig paranoic es va plantar davant d'ella amb un ganivet d'untar mantega. La noia, no pas innocent, es quedà entre el ganivet i la paret, estupefacte, hipnotitzada per aquella barreja de suor i colònia barata, per aquella ratlla vermella marcada al front després d'haver-se tret la còfia...

I just quan el boig paranoic li acostà el ganivet al coll, aparegué en Quim que ocupava el doble de volum que l'assassí. Amb els ulls grans va mirar aquell sonat que atacava amb un ganivet d'untar mantega i agafà d'una revoltada la noia, no pas innocent, que es trobava immòbil a la paret. Van pujar les escales cap al segon pis i en qüestió de segons l'amagà a l'armari de la 247. 

"Queda't aquí", li digué en veu greu després de recitar-li la polla, xica, pica, pellarica, camatorta i becarica per deshipnotitzar-la dels ulls del boig paranoic. I la noia, no pas innocent, es quedà sola en la foscor de l'armari de la 247 esperant l'home de gran volum sense poder pensar en altra cosa que en la polla.

Intermitent

Com agraeixo que el rellotge no t'atossegui el canell,

que el temps ens passi lleuger,

que puguem trobar el final

[a aquestes quatre ratlles],

que puguem trobar l'estil del poema

i que ens decidim si qualificar-lo de romàntic embafador

o d'amarg melodramàtic.

I com agraeixo que el rellotge no t'atossegui el canell...

"I ja no importen tant 

i semblen lluny 

tots els desastres que hagis fet"

(Manel)

Bigotis

Des de la terrassa del Palau Güell la Lídia observa l'home del balcó de l'Hotel Gaudí que enrosca amb força el seu bigoti dalinià que se li allarga 10cm per banda. 

Dos pisos més avall, la dona de cabell roig i arrissat es depila el bigoti adolescent a cada dos calades del cigarro tacat pel pintallavis vermell. A l'habitació de l'esquerra, una parella amb bigotis Ringo Starr es baralla amenaçant-se mútuament amb encenedors de cuina i estisoretes de manicura.

Però la Lídia no veu com acaba el patètic melodrama perquè els dos japonesos sense bigoti del costat l'obliguen a sortir de la xemeneia de Gaudí per fer-se trenta fotografies. Aquestes són, naturalment, amb totes les postures possibles: somrient, a pota coixa, fent el pi o simulant el Kame Hame Ha. 

I mentre, la dona de vuitanta anys (i amb bigoti de cafè amb llet) del pis estret del costat de l'hotel mira pels forats dels porticons a aquella nena de cabell curt i mirada abstracte. S'assembla (massa) a ella ara fa setanta anys. 

Espantada tanca els porticons i es reclou en la foscor, entre la muntanya de merda i la llimona podrida de sobre el "bistec-sola de sabata" que ara fa quatre dies va quedar abandonat a la menjadora del gat. 

Clic

Ja no es deixa portar per les ones de la mar com els peixets petits, mínims, minúsculs, microscòpics...que de sobte deixen d'existir. 

Ara pren el rumb cap a terra, escala muntanyes i volta el món buscant malabaristes intrèpids amb qui fabricar somnis de paper i plastilina, grimpadors de grans salts amb qui acariciar brises infinites de sorpreses amb color de somriure.

"De tant en tant

quan estic sol

faig com un clic

i tot és nou.

Llavors és quan

tot sembla clar.

Quan tot això 

no ha passat.

I puc triar el que vull fer

I puc marxar

i no tornar més"

#Pau Vallvé

A Ankara fa calor

En un racó d'Ankara l'esquimal immigrant del nas no pas petit s'amaga a la nevera quinze minuts al dia per recordar la vida decent, mentre a fora els nens canten cançons que parlen d'un esquimal perdut en el desert [que entonava cançons amb el seu banjo i que recordava el seu país allà on era feliç].

Cansat de suar, l'esquimal immigrant del nas no pas petit, abandona el racó d'Ankara i retorna cap a casa, es retrova amb el seu iglú, amb els seus gossos i "quviasuktunga tamaaniinnama", pensa, i ...badaba dum, badum, badaba, daba dum, badaba dum, badum, badaba, daba dum...

Cara de viatge

Per a la Lídia les tardes dels dilluns tenen cara de viatge. Sense interrupció ni excepció, cada primer dia de la setmana a les 19h acompanya a la seva mare a la petita botiga on treballa el seu pare. El van a buscar per fer plegats la compra dels dilluns, que es limita únicament a ser de productes de neteja i higiene personal (els aliments els compren al mercat dels dissabtes, recordeu?).

Per arribar a la petita botiga han d'agafar el metro en hora punta i això, a la Lídia, l'irrita. Mentre intenta desviar la vista de les miradetes que tira sa mare a algun home de 40 anys de "perfil elegant"*, es concentra a passar desapercebuda de tota persona que superi els 60, no fos cas que li comencessin a dir imbecil·litats inoportunes que no voldrà contestar.

La tensió de dins el vagó desapareix quan entren en el passadís que fa d'enllaç entre dues línies. Allà tothom passa inadvertit, fins i tot la dona que atreia tantes mirades injustes de menyspreu (tan sols perquè se li insinuava una petita muntanya a l'entrecuix), o l'home que seguia el ritme de la música del seu mp3 amb els peus, o la noia que somreia mentre llegia el llibre esgarrapant les pàgines com volent-se impregnar d'aquella altra realitat, o la parella del fons, que batia rècords en incrustar-se la llengua a l'esòfag..."amor meu, crec que t'he tocat la vesícula biliar!", es deien amb afecte. 

A la Lídia li agradava escorre's entre la gent atabalada amb carpetes d'universitat, amb uniformes de feina blau marí o amb maletins fastigosament cars. La música del tio que imitava Dire Straits ressonava pel passadís i sorprenia als turistes suats per la xafogor, i la Lídia, naturalment, s'enfurismava en veure com un capullo com aquell podia arribar a sentir-se com Mark Knofler per uns instants. 

Però tot allò reiterava la teoria de la Lídia que deia que en el metro la gent agafa noves personalitats. Un músic amateur es podia creure el cantant d'un dels millors grups de la història, una parella qualsevol els éssers humans amb la llengua més llarga i elàstica del món...

Allà tothom hi tenia un paper diferent, igual que per a la Lídia cada dia tenia una cara diferent; els dissabtes tenien cara de mercat, els dilluns tenien cara de viatge i els dimarts...bé, això ja és una altra història. 

*perfil elegant: terme definitori que aplica la mare de la Lídia per a descriure els homes de classe mitja-alta. 

[Aclariment: La Lídia troba el terme erroni ja que no considera l'existència de la classe mitja, però reconeix que a vegades és més fàcil descriure amb termes estipulats per la societat actual].

Donna Rafford IV: (Aquí hi hauria d'anar un títol)

Donna Rafford obre la porta i, al veure'l, sent aquell calfred que li recorre l'esquena i la fa sentir nua. Quan el mira sent com tots els vidres de les copes trencades nits endarrere se li claven al pit, als llavis i al ventre (altra vegada, com sempre). Li atansa la mà i al agafar-li se sorprèn a ella mateixa rondant entre laberints de llençols, suor i sensacions ja viscudes... 

I l'endemà, després de la relliscada, tot continua igual. 

Ham with a nasty taste

Abans del cafè vaig dir-li el nom del porc.

Panderetes i serpentines

El "camí de la plana al cim" continua i ens honora a cada pas on ens creuem amb noves sorpreses i moments que permeten eliminar eufemismes infinits.

I sense ràbia ni rancor, i sense amagar-nos de res (i de ningú), relacionem elements amb moments i instants amb persones que acabaran sent records que ens dibuixaran un somriure als llavis. 

Repasso escrits, fotografies, [llistes de] coses i promeses que un dia ens varem fer i recordo aquelles hores entre llançols i aquells petons amb gust a pluja que a vegades puc tocar en somnis de mitjanit. I a vegades el gust dels teus llavis encara es perfila al mocador...

Recordo "chemineé, bottes mouillées, deux baisers et trois plus", i somric. 

"I aquells que foren vistos ballant 

varen ser presos per aquells 

que no podien escoltar la música"

#Bar "La terra"-Girona

[Il·lustració: Joana Santamans, "Somiadors"]

Tot torna a començar

Quan d'un cel blau del nord somriguin

núvols blancs i bufi el vent,

i els teus pulmons s'inflin com veles,

i el sol t'escupi raigs al front. 

(Mishima)

[Il·lustració: Brian Rea]

Cançons

Gather ye rosebuds while ye may

Deien que fa quatre dies el món acabaria, que les carreteres s'omplirien de gent histèrica buscant refugi qui sap on, que d'altres es passarien el dia follant com a conills o que fins i tot alguns es reunirien amb la família per a fer un últim "t'estimo" conjunt. Deien que tot desapareixeria, que les flors es pansirien, que els arbres deixarien de créixer i que ja no podríem escriure, ni dibuixar, ni somriure, ni plorar, ni escoltar, ni tocar, ni veure, ni tastar, ni estimar, ni trepitjar la Patagònia ni tirar-nos per la tirolina infinita de Costa Rica. 

Però el pronòstic dels maies va ser erroni i ara, any nou, vida nova; any nou, projectes nous. Any nou que comença i que carrega a la motxilla dels records moments del 2012, alguns ben tancats amb pany i clau, d'altres suspesos en l'esperança i convenciment de que tot continuarà igual o millor, perquè les grans coses, i allò realment important és el que dóna valor per continuar endavant contra els petits entrebancs de la vida, aquells que t'ensenyen que res és un conte de fades i que tan sols allò tangible és el que val la pena. 

I ara, any nou, vida nova; any nou, nous instants únics per seguir vivint al màxim; any nou per continuar deixant-me sorprendre per la història; any nou per continuar demostrant que el temps n'és de relatiu  aprofitant i gaudint tot el que vingui.