I continuarem aprenent,
La tieta Paquita havia dedicat 75 anys de la seva vida a l’Església i a la fe cristiana. Era una devota de les doctrines de Jesús, una admiradora del rector de la seva ciutat i una lectora incondicional del Catalunya Cristiana que li arribava a casa un cop per setmana.
La tieta Paquita es va anar fent gran, es trobava cansada i l’edat li pesava cada cop més. Als seus 75 anys va haver d’anar a viure amb una de les seves nebodes, va haver de deixar quatre de les cinc ONG on col·laborava (la pensió no dóna per tant) i finalment va haver de deixar de cuidar la senyora minusvàlida, rica i garrepa que tan s’havia aprofitat de la bona fe de la tieta. Però aquests no serien els únics canvis als quals hauria d’enfrontar-se.
La neboda amb qui va anar a viure, el seu marit i els seus fills eren...laics, ateus, agnòstics...”no creients, vaja” tal i com afirmava la tieta. A ella no li importava la diferència entre ateus, laics i agnòstics, tan sols veia que aquella família es passava pel folro les doctrines cristianes que tan havia acatat al llarg de quasi tota la seva vida.
La neboda era qui portava els pantalons a casa, la filla de la neboda arribava amb un noi diferent cada nit i el fill de la neboda no parava d’escopir renecs com ara “gilipolles” “òstia puta” o el prohibidíssim “mecasun Déu”. Amb tot això la tieta es posava les mans al cap i cada nit resava a Déu perquè perdonés a aquelles persones tan poc dignes de merèixer tot el que tenien.
Els anys van anar passant i la tieta Paquita es va anar acostumant al ritme de vida d’aquella família. Els fills de la neboda ja no eren uns estranys que tan sols renegaven i follaven sense parar, sinó que eren persones més adultes que s’estaven creant un bon futur estudiant i treballant de valent.
Als 77 anys la tieta Paquita estava totalment acomodada al nou piset i a la nova família. Continuava anant a missa i llegint el Catalunya Cristiana, però ara reivindicava a favor de l’ús del preservatiu i reconeixia els matrimonis homosexuals.
Als 80 anys
La neboda, el seu marit i els seus fills es reunien davant la televisió per veure jugar a aquell “petitó”, aquella màquina de fer gols espectaculars.
Als 81 anys la tieta Paquita no es perd ni un partit del Barça. Ja té la samarreta oficial, la bufanda i la bandera. Ella mateixa és la que prepara els frankfurts els dies de partit i és la que crida més quan marca gol. A la mitja part llegeix un dels articles de Catalunya Cristiana, i després de la missa diària se’n va al bar de la plaça per comentar els nous fitxatges d’equip amb el rector de l’església.
Als 82 anys la tieta Paquita ha deixat el Catalunya Cristiana pel Mundo Deportivo, ja no cuina canelons sinó pizzes i frankfurts, la paraula que més repeteix ja no és “amén” sinó “gol” i cada diumenge enlloc d’anar a missa va al Camp Nou per animar ben fort al nou Messi-es.
Una noia al tren intenta repassar l’examen que tindrà avui a les 8.30h del matí. Ara són les 6.50h i encara li queda prou temps. A la parada del Molí Vell hi entren dues dones amb una bossa de cartró cada una. S’asseuen i continuen la conversa que havien deixat a mitges a l’arribar al tren. Un home d’uns 40 anys que ha pujat a la mateixa parada que elles, les mira amb mala cara i se’n allunya tan com pot. Llàstima que el carro d’un rodamón li obstrueix el pas. El rodamón havia intentat anar caminant, però les durícies i les ferides dels peus ja no el deixen caminar. A més a més, és hivern i fa massa fred al carrer.
El rodamón, la nit abans, va intentar dormir en un caixer, allà s’està prou calent, però uns imbècils de 17 anys li van clavar un parell de puntades de peu al fetge i va haver de fugir abans no li rebentessin el cap amb un bat de beisbol. I mira que el pare d’aquells nois ho havia intentat tot. Era un home dur, sec i molt distant. Potser això havia provocat l’actitud dels seus dos fills bessons, que tan sols amb 17 anys ja es dedicaven a clavar pallisses als més desemparats.
La mare dels dos nois s’havia resignat a la vida que li havia tocat. Es sentia buida i pensava que tan sols servia per a fer menjars i cuidar de la casa. Els seus fills passaven tot el dia fora i tan sols apareixien per dinar i potser sopar, i el seu marit treballava tot el sant dia, i quan arribava a casa tan sols mirava la televisió i la magrejava quan ell en tenia ganes. Ella, en canvi, no volia ni sexe ni relació de cap tipus amb ell.
De fet ja feia uns mesos que s’estava replantejant anar-se’n de casa, però pensar amb els seus dos fills la feia endarrere. “Potser els aniria bé una situació així, potser així espavilarien”, pensava, però no podia ser tan freda com el seu ,marit. Però en el fons ja estava farta d’haver-ho intentat tot amb ells i que res li sortís bé. Al cap d’una setmana va agafar la bossa amb les quatre coses indispensables i se’n va anar de camí al poble del seu cosí. Era l’únic familiar que li quedava i sempre havien estat molt units. De fet, havia estat ell qui l’havia convençuda perquè fes el pas.
El cosí de la dona que va marxar de casa vivia sol en un poble de l’Aragó. Es dedicava a la terra, tal i com ho havia fet el seu pare, el seu avi, i el seu besavi. El seu rebesavi, en canvi, havia nascut en un poble de mar i s’havia dedicat al negoci del peix. I això és el que va fer el fill del cosí de la dona que havia marxat de casa. Era un noi jove, amb molt de caràcter i amb les coses clares. Li agradava molt el mar i des de petit sempre havia somiat en navegar i navegar per les aigües del Mediterrani. La vida de muntanya no estava feta per ell, deia. El seu pare no s’ho va agafar amb alegria, i com a condició per pagar-li els primers mesos d’estada a la costa Mediterrània, li va demanar que “fes alguna cosa de profit” i que estudiés una carrera universitària.
Ara estudiava Ciències ambientals i avui també tenia examen, igual que la noia del tren que intentava repassar, però que no podia perquè dues dones que s’havien assegut al seu davant (amb una bossa de cartró cada una), no paraven de parlar sobre amigues que havien abandonat els seus marits, sobre fills indomables i sobre les noves modes de pentinats.
Deixem la plana i comencem el camí cap al cim. Desitgem que el camí sigui llarg i sense presses per gaudir dels moments. Potser és una mena d’homenatge a Ítaca.
En certs moments desitjaríem que s’aturés el temps, que allò viscut es tornés a repetir. En canvi, altres instants voldríem que fossin esborrats. Però allà queden. I un altre, quan hi passi, se’ls trobarà ja fossilitzats, sense vida, perquè els records, per molt forts que siguin, sempre s’acaben esborrant, o almenys, desenfocant.
Al cap hi tenim encara milers d’imatges que es van plasmant en una petita llibreta de viatge. Records totalment sincers plens d’alegria, ràbia, tristor o felicitat. Tot aquest conglomerat és el que ens porta a seguir el camí, el que fa que cada pas sigui diferent de l’anterior.
Així que no enyorem el que hem tingut, sinó el que no hem vist. No desitgem que el moment arribi, perquè al cap i a la fi, tan sols és un moment. Simplement gaudim del camí, amb pujades i baixades, amb sorra i herba, amb sol i pluja. Tindrem de tot, que més podem demanar?
He decidit deixar de córrer. Amb els meus peus petits vull caminar i deixar-me portar. I mentre, passet a passet, vaig recordant aquells moments que sé que algun dia tornaran.
“Añoro todo aquello que no tuve, lo que tuve ya lo retuve y esto, no me lo quita nadie. Añoro solamente lo que no vi ni en pintura, lo que no quise que ocurriera, lo que olvidé por desidia, lo que no escuché por ciego; echo de menos, me hace falta, lo que no viví ni en sueños”
Aquella dona canadenca de 32 anys era cap de departament de patronatge de l’empresa de moda i complements més important del país. Aquesta havia fet un salt enorme i no hi havia dona que no hi comprés alguna cosa. La dona de 32 anys, Donna Rafford, n’era la responsable. Dissenyava peces de vestir úniques que s’adaptaven a tot tipus de cos i que feien sentir atractives a les clientes. Donna Rafford, coneguda arreu, tenia tan sols una vida agitada dins el departament. La vida privada era monòtona i rutinària. Els dijous nit, però, eren diferents.
A les 22h es posava les millors peces de roba del seu gran i generós armari. Totes, absolutament totes, les havia dissenyat ella. Acte seguit, es maquillava els ulls estenent les pestanyes a un límit inimaginable i es pintava els llavis amb aquell vermell passió que tant li agradava (vermell passió nº 2 de l’Orrial). Abans de sortir de casa es feia la última ullada...botes de taló, mitges negres, faldilla, camisa vermella i cara perfecte. Ja estava preparada per “sortir a caçar”. Així és com
Ella ja tenia la tècnica i la tàctica més que assajades. Anava al mateix bar de copes i s’asseia a la mateixa taula. Els gestos, les mirades, tot, era idèntic al dijous nit anterior. Homes i dones no es podien resistir al seu encant sexual i sensual.
La cabellera rossa li queia fins a mitja esquena i una mica més avall li començaven les corbes sinuoses i perfectes dels malucs. Les natges, rodones, petites i tensionades. Per davant...cintura còncava pronunciada, pits voluminosos i voluptuosos que cridaven a ser descoberts altre vegada.
Finalment algun o altre home s’hi acostava. Tots més o menys li preguntaven les mateixes qüestions originals de sempre...nom, edat, estudis, feina, etc. fins que arribaven a la pregunta clau....”estàs sola?”. Després d’allò l’atac era imminent. Les preses queien com a mosques i cedien a la hipnosi femenina de la gran Donna.
Un cop a casa, tot era un recital. Copa de vi, música tranquil·la i balls on el cos onejava contínuament. Arrambaments, silencis, carícies...tot plegat aportava als homes a un clímax sensual que passaria ràpidament al sexual sense demanar permís. Les preses es convertien en caçadors d’aquella dona que s’havia exposat a aquell tan brutal canvi de papers. Botes fora, cremalleres avall, botons trencats, camises estripades, faldilla apujada, pantalons abaixats, llepades, mossegades, algun petó, gemecs, crits, fantasies, moviments repetitius...moment d’èxtasi.
I aleshores, en aquells segons,
Encara que per un moment deixés als homes fer de presa, aquests no hi tenien res a fer.
Les nits del dijous duraven dues hores. Es desprenia dels seus amants sense dir res. De fet, no calia. Tan sols amb una mirada ells descobrien que havien estat un simple objecte sexual.
Després,
