L'home que no va poder tornar

L'home arrugat de 40 anys vestia amb samarreta imperi i pantalons de xandall foradats. Les entrades prominents del cabell greixós i la suor regalimant pel front el feien semblar més fastigós del que era. S'arrossegava pels carrers com un llimac i s'emportava amb ell xiclets, escopinades, cigarrets a mig apagar, cabells, mocs, llàgrimes, ungles mossegades i tot tipus de restes abandonades al terra. Tot se li incrustava a la pell i s'acabava convertint en una espècie de bola de merda gegant que deixava pestes per allà on passava. Tothom se li apartava i els gossos se li rebolcaven per sobre. 

Tot allò que havia fet al llarg de la seva vida, les paraules pronunciades amb convenciment, els records...tot es refugiava sota la gruixuda capa de merda que el protegia del fred, de les desgràcies i de les rialles. Tota la por enganxada com a segona pell, protectora davant de qualsevol perill. Però aquesta pesava massa i un dia l'home arrugat va decidir torrar-se al sol per deixar desfer la seva merda. I així, al cap d'unes hores tornava a tenir aquell aspecte poc atractiu on les entrades convidaven a conjuntar amb la samarreta imperi que ja tornava a lluir les medalles d'oli i greix d'anys endarrere. 

Un dia, mentre seia al banc del parc, va veure com pardals, cotorres i coloms se li acostaven atrets a picotejar les restes del seu cos. Així, va decidir estirar-se i va deixar que els ocellets es mengessin les promeses no complertes, el que podia haver estat i no va ser, les hores sense son, les pors, les rialles i les llàgrimes. 

I com en el conte de Hänsel i Gretel, els ocellets es van menjar les engrunes del que quedava, i l'home arrugat ja no va poder tornar. 

Quan recuperis tots els fragments

La neu esquinça els paisatges ocres i vermells de tardor oblidada on els desitjos s'escrivien en les fulles ara ja mortes. 

La nova olor insípida es filtra entre els muntants punxeguts i prepotents nus de records. 

Els nous dies es dibuixen davant nostre sense construir fiblades, ni tan sols d'aquelles que produeix la gelor al enganxar-se a la pell.

Photo: Vistes des d'El Querforadat

Croissants

Cada dijous, l'avi que camina encorbat compra croissants petits, 250gr. dels que tenen banya i 150gr. dels que no en tenen. I és que cada dijous, els seus dos néts van a berenar a casa seva. De 17.30h a 18.30h passen l'hora setmanal, més temps no, no fos cas que se'ls encomani l'esperit decrèpit.

Passen els anys i els nens gaudeixen sucant els croissants a la xocolata desfeta fins que un dia l'avi encorbat s'adona que el més petit dels néts remena entre els croissants de banyes per trobar-ne algun dels sense banyes. En aquest moment l'avi encorbat es sent tan desgraciat que des d'aleshores decideix comprar 250gr. de croissants sense banya i 150gr. de croissants amb banya. Com no podia haver-ho vist abans? Era un avi pèssim (i a més a més encorbat!)...la única hora que el vénen a veure els néts i no ha estat capaç d'adornar-se'n.

Al cap d'uns mesos, l'avi encrobat surt de la cuina i veu al nét més gran menjant d'amagat una xocolatina. Com pot ser si el nen sap perfectament que sempre hi ha xocolata desfeta? L'avi se sent la inutilitat personificada, no sap fer res de bo. Des d'aquell dia compra tots els croissants (amb banya i sense) amb xocolata a dins.

Els anys tornen a passar i els gustos canvien, i un dia, l'avi encorbat veu com el nét més petit (ara ja de 15 anys) agafa una llaminadura i se la menja junt amb el croissant. Aleshores, al dia següent l'avi encorbat es repassa tots els forns de la ciutat per a trobar croissants amb traces de llaminadures per sobre. Ha solucionat el problema però agafa una depressió de cavall.

Mesos després, l'avi encrobat queda al·lucinat amb les noves modes alimentàries. Els néts es mengen els croissants amb una moneda a sobre d'aquest i un cop l'han acabat, agafen la moneda, la llepen i la guarden. Diuen que així tot els anirà molt milllor, que menjar les coses amb una moneda i després llepar-la porta bona sort i que això ho diu tothom. A partir d'aleshores, l'avi encorbat posa una moneda a sobre de cada croissant per tal que els seus néts tinguin una vida plena d'amor, salut i feina, i que si ho diu tothom serà que és veritat. 

Els anys passen i per sorpresa de l'avi no hi ha canvis en els croissants. Per primera vegada se sent estimat pels seus néts (ara ja homes), als quals veu gadir amb els croissants d'or. Els assaboreixen tan que fins i tot no només van a casa de l'avi els dijous sinó que també els divendres. 

Però de sobte un dia els néts es troben la casa tancada. L'avi no hi és, l'avi s'ha esfumat. El busquen durant setmanes i mesos fins que s'assabenten que l'avi encorbat ha estat desnonat, que ja no podia pagar els rebuts ni el lloguer i que ara viu de la caritat de la gent al costat del forn dels croissants. Els néts el van a buscar i ell se sent l'avi més afortunant del món per tenir dues persones que es preocupen tan per ell. 

A partir d'aleshores cada dijous els néts el van a visitar a l'entrada de la croissanteria on l'avi encorbat, ja vell, prim i destrossat, els dóna els croissants, que bonament li ofereix el forn, acompanyats de les propines que recull del carrer. 

Una nit d'hivern l'avi encorbat es desperta entre els cartrons. De cop i volta s'adona del per què de la seva desgràcia. Mai ha menjat res amb una moneda a sobre ni després l'ha llepada....com no hi havia caigut abans? Imbècil, pensa. 

Skyline

A les nou de la nit pocs eren els treballadors que quedaven a la planta d'oficines. L'Adela recollia els últims informes mentre l'Eduard arribava a la saleta petita on es trobava d'amagat amb la Isabel; els dijous eren el seu dia i la saleta l'únic lloc on trobar els documents necessaris per enfonsar l'empresa. 

Abans d'agafar l'ascensor, a l'Adela li agradava mirar per la finestra que hi havia al costat; el Front Marítim com a protagonista i el mar de fons eren l'escenari que ajudava a decorar la monòtona planta d'oficines plena de flors artificials i mobiliari nou de trinca. Les llums grogues perfilaven els carrers plens d'anglesos suats per la xafogor que envoltava la ciutat, però entusiasmats de visitar la gran Barcelona. 

L'ascensor trigava minut i mig en recórrer les vint-i-una plantes. Així era com l'Adela deixava cada dia unes oficines de llum blanca artificial on els treballadors maniobraven papers, firmes i comptes corrent de manera mecanitzada. Com cada dia, l'Adela saludava a en Javier, el porter de l'edifici, i agafava la línia groga direcció Urquinaona per després fer transbordament a la vermella direcció Bellvitge. Asseguda al comboi visualitzava mentalment el mapa de la ciutat i tot el que devia estar travessant...el Poblenou, la Vila Olímpica, aquella botigueta de roba tan barata, la Ciutadella, el forn dels pastissos de nata gegants, la Gran Via, la Plaça Espanya, Sants i tots els barris de L'Hospitalet de manera transversal. 

Després de tres quarts, l'Adela arribava al barri. L'ambient era diferent, tot feia una altra olor. Els carrers estaven desèrtics, les gitanes ja havien recollit la parada i molt menys hi trobaves anglesos suats per la xafogor que envoltava la ciutat. L'Adela entrava a l'edifici de quinze plantes on l'ascensor trigava cinc minuts per arribar a dalt de tot. Abans de posar-se a fer el sopar, sortia al balcó i observava aquell skyline protagonitzat per l'aeroport del Prat, l'Oncològic i la Zona Franca...un escenari que la feia sentir part d'una ciutat aïllada o d'allò que S.Caulfield en algun moment havia anomenat el negatiu de la cara vista. 

Polska

            Si passeges per alguna de les ciutats de Polònia sovint tens la sensació de formar part de l’escenari d’alguna pel·lícula ambientada a l’Europa dels 40. Un paisatge ple de tramvies blaus de fusta vells que es mouen amb agilitat entre autobusos, cotxes, motos, bicicletes i vianants respectuosos del verd dels semàfors.

Polònia té un desordre acotat de cases grises i de colors amb anuncis de multinacionals en edificis d’aparença soviètica, amb restaurants de menjars típics de noms impronunciables i locals turcs regentats per homes baixets que presenten (a banda de tot el surtit kebab) les pizzes farcides de maionesa, ketchup o garlic, segons el gust del consumidor.  Els zapiecancas de mig metre es barregen amb els durums, els rissottos, els pierogi’s, els hot dog o els zurek.

Mentre els homes de bigoti gruixut, nas gros, pell blanca i ulls blaus caminen amb posat discret i reservat, els turistes esquiven el mosaic de vidres trencats de terra intentant no perdre’s res d’allò que ofereixen els carrers a cada pas, a cada cruïlla, a cada mercat de venta de verdures desconegudes, a cada plaça amb bancs plens de persones sense sostre o àvies amb cabell blanc, despentinades i plenes d’arrugues que les fan semblar unes sonades encantadores.

L’autenticitat i la vellesa dels objectes particulars trenca amb la cerca d’identitat del país en general i respon a la bellesa (ara sí amb “b” alta) del paisatge urbà...les múltiples monges que caminen amb pressa, els músics del carrer, les botigues d’alcohol obertes les 24h, els quioscs que venen premsa i productes de neteja, les persones que treuen el cap per la finestra dels antiquats trens [impregnant-se (suposo) de l’aire de tots els racons del país], les botigues de vestits de núvia a cada pas, les farmàcies a cada dos, i els bufets d’advocats a cada tres... o fins i tot les notaries que comparteixen replà amb algun alberg.

Com el món al revés Polònia et transmet a èpoques passades, et permet ser espectador de postes de sols precioses a través dels combois atrotinats mentre penses que t’agradaria quedar-t’hi per sempre formant part d’una escenografia encara desconeguda que et sorprèn a cada estació.

Maltracte animal

La Lídia sempre recordarà aquelles colònies d’estiu de fa dos anys en què va salvar un home-ós.

Un dia d'aquelles colònies, els monitors van decidir que un d'ells s'amagaria i que els nens i nenes, dividits en equips, l'haurien de trobar i salvar. La Lídia va decidir anar-lo a buscar pel seu compte. 

Li semblava graciós que per donar un toc còmic a aquella patètica activitat, el monitor "desaparegut" es disfressés d'ós ferit -amb ketchup per tot el cos per simular ferides-, es lligués a un arbre, i esperés el moment de la trobada per representar el gran paper d'ós maltractat (i així conscienciar als infants del respecte pels animals). 

Els nens i nenes el van estar buscant hores i hores fins que des de la cuina van avisar l’hora de berenar. Ningú es va recordar de l'home-ós.

La Lídia però, sempre a la seva, el va continuar buscant. No era pas un rampell d’empatia o heroïcitat, sinó que simplement volia comprovar on havia anat a parar un home amb un aspecte com aquell: l’haurien detingut? l’haurien estomacat per les pintes? estaria buscant mel en els eixams d’abelles?

Res d’això. El molt imbècil s’havia lligat a l’arbre de tal manera que no en podia sortir. Portava hores i hores entre les cordes sense poder-se moure. El seu aspecte era deplorable, el ketchup se li havia mig incrustat en els porus oberts per la suor i les formigues començaven a pujar-li pel cos atretes per l’olor a tomàquet artificial. Davant la desesperació, l'home-ós havia començat a autollepar-se el ketchup per no morir de fam. 

Al veure’l, la Lídia va sentir pena i superioritat, una barreja de sentiments que la van fer buscar entre la motxilla les restes de l’entrepà de l’esmorzar. Així doncs, mentre l’home-ós li suplicava pel seu alliberament, la Lídia l’"alimentava" des de la distància tirant-li les restes de pa, formatge i pernil dolç. 


Potser d'aquesta manera, a banda d'estudiar el comportament d'home-ós abandonat i mort de fam, també podria observar de lluny els voltors que començaven a sobrevolar la presa. 

Fideus d'arròs

En Miquel arriba a les onze de la nit a casa després d’una jornada de dotze hores en una oficina petita, vella, gris, amb taules també massa petites i amb cadires giratòries blau marí amb taques de cafè incrustades. Els fluorescents il·luminen intermitentment les sales amb un groc que envelleix encara més el mobiliari i les impressores escupen deu pàgines cada quart d’hora amb un soroll de màquina industrial. En Miquel, però, té feina i això és el que compte.

Entra a les onze del matí i a les onze de la nit arriba a casa, es prepara uns fideus d’arròs precuinats, menja una poma i es disposa a dormir. Cada dia, després de treure’s la roba i posar-se el pijama treu la roba del llit i la posa a la cadira. L’endemà al matí, abans d’anar a la feina, la treu de la cadira i la posa al llit (necessita asseure-s’hi per poder posar-se a l’ordinador) i al cap de mitja hora se’n va treballar. A la nit arriba a les onze, es menja els fideus i la poma, agafa la roba del llit, la posa a la cadira, dorm, s’aixeca, recull la roba de la cadira, la posa al llit, es posa davant l’ordinador, se’n va a treballar, arriba, es menja els fideus...(i aquí acaba el bucle amb tres punts suspensius).

Com no és d’estranyar, en Miquel no acostuma a fer endreça de casa seva. Tan sols els caps de setmana té temps per netejar la merda incrustada als plats i al water. Però la roba sempre queda allà, al llit o a la cadira de manera que cada dia n’hi ha més, i posar-se una camisa quatre dies seguits acaba sent una costum.

Cada vegada li costa més agafar aquella muntanya de calçotets, pantalons, cinturons, sostens (algun dia, quan no té massa son, es fot palles amb uns sostens que va trobar al container), samarretes, camises...el camí del llit a la cadira cada dia li sembla més llarg i la roba sembla que pesi més. Al cap d’unes setmanes ha de fer dos viatges per desar-la a la cadira o al llit, d’altres fins i tot quatre, fins que al final el volum és tal que en Miquel dedica tot un dissabte a baixar les estores i el sac de dormir de l’altell.

D’aquesta manera en Miquel arriba a casa a les onze de la nit, menja els fideus precuinats i la poma, es treu la roba, la desa sobre el llit, estén les estores i el sac i es disposa a dormir al terra, al costat d’en Fèlix, el gat domèstic que té mig abandonat i que ha començat a caçar les rates del pis per sobreviure. 

Idees flotants

Tot i ser més propi dels deliris, encara somio amb altres històries amb protagonistes felins i camps de flors piruletes. Tan sols es tracta de retallar i enganxar. 

À démarrer

L’habitació s’enfosqueix i una mena de massa de pedres gegants recorre el terra, les parets i el cos de l’Asha. Li puja pels peus, els turmells i avança per les cames, les cuixes, la cintura, la panxa, l’esquena, els pits, les aixelles, el coll, el clatell, la barbeta, la boca, el nas, les galtes, les orelles, els ulls i el front fins l’últim pèl del cap. Queda bloquejada, no pot cridar ni plorar. La massa viscosa de pedres ha entrat en el seu cos i se l’ha apoderat; ha fet un nus gegant amb els intestins, els òrgans i els ossos. L’Asha queda de peu com un vegetal, com una puta pedra negra irrompible i insensible.

L’Asha es desperta plorant. Li fa mal el cos, els tendons estan inflats i fins i tot sent les ungles clavades als palmells de les mans. Es llepa la sang i el seu sabor a ferro es barreja amb el de la sal de les llàgrimes. Plora amb silenci i es demana perdó per la infidelitat i la traïció.

Obre l’armari i busca la caixeta màgica on, des de petita, ha anat guardant els seus secrets més preuats. Entrades de cinema, àlbums de cromos, baldufes, collarets de boles de colors, lletres de cançons, records d’amors fugaços...Feia massa que no obria la caixa i, de sobte, recupera olors, emocions, somriures, atzars i riscs. Des que la va tancar només havia escrit desitjos en forma de vers o poemes octosíl·labs, lletjos i sense rima (ni tan sols assonant) que no anaven més enllà del paper pautat.

Per fi l’Asha decideix abandonar la puta mania de la bombolla d’acer com a modus vivendi còmode i sense rascades. Aquest búnquer se li ha fet imprescindible, tan, que la seva pell havia començat a endurir-se, desfer-se i podrir-se. 

L’Asha torna a jugar, tira els daus i s'aferra al risc i a l'atzar. L'Asha fa les maletes i torna a París on tradueix els desitjos del paper a realitat. 

"Sous le ciel de Paris

s'envole una chanson..."

#Edith Piaf

Les vuit diferències

Si forges d'entre les meves mans, 

potser encara hi trobes les teves olors impregnades a la pell.

Si forges d'entre les meves entranyes, 

potser encara sents l'eco de l'oblit.

Si forges d'entre els plecs del meu cervell, 

potser encara hi reconeixes una mica de realisme i tenacitat.

Si forges d'entre els ventricles del meu cor, 

potser encara veus bombejar la sang que un dia et va esquitxar.

Si forges d'entre la meva pell i el meu cos, 

d'entre allò que es veu i el que tinc, 

potser encara podràs jugar a les vuit diferències. 

Gelats de tardor

La Lídia juga amb la bola de gelat que es desfà sobre la galeta. Manté la vista alerta per veure quina de les dues gotes que van lliscant alhora arriba abans al vestit color verd que du posat.

Mentre, els pares discuteixen quina seria la millor residència per a portar l’àvia. Diuen que l’administració dels seus diners serà molt més fàcil si la tenen tancada. Intenten fer càlculs de gestió, però la Lídia veu que són erronis...“Com poden ser tan idiotes? Tan sols és una ridícula equació de tercer grau!”, pensa.

S’aixeca i juga a trepitjar les fulles seques del terra. Cada cop que sent aquell crec-crec és com si tot parés i quedés en silenci; un espècie d’estrabisme general que deixa de banda el que es fa per posar única atenció a la fulla de plataner destrossada en petits fragments, de 2 x 2cm per ser exactes.

Fins i tot, aquella parella de joves del costat, que per cert té la taula plena de gots i tasses de cafè, ha deixat de magrejar-se. Llàstima, perquè la Lídia s’ho passava bé mirant-los, inclús creu que acabava d'experimentar el primer moment d'excitació sexual de la seva vida.

La mare de la Lídia l'afanya perquè acabi ràpid el gelat. La Lídia el comença a llepar de pressa, com els joves del costat es llepen les respectives boques i llengües o com el mestre Miquel li llepa el cul a ella.   

Ma petite fable

Dans ma petite bulle, dans mon petit rêve,

tindré un castell de xocolata

amb fades dolentes i monstres heroics.

Dans ma petite bulle, dans mon petit rêve,

un elefant cantarà swing sobre un bolet

i els dofins cercaran tarongers violetes. 

Dans ma petite bulle, dans mon petit rêve,

t'allargaré el nas quan diguis veritats

i em compraré un llacet turquesa.

Dans ma petite bulle, dans mon petit rêve,

pujaré a la lluna per agafar-la amb les mans

i menjaré el sucre de les onades. 

Dans ma petite bulle, dans mon petit rêve,

tindré un príncep verd a qui salvar 

i una granota em farà petons

fins que ma petite fable acabi, desperti i torni a començar. 

Marató setmanal

Quan tornava de veure la sogra, el pare de la Lídia anava a aparcar el cotxe mentre la seva dona posava la nena a dormir. Abans de pujar a casa s'asseia al banc de la placeta observant aquella dona que encisava noiets adolescents mentre ell es ficava la mà a la butxaca simulant buscar no sé què. 

···

Com cada diumenge la Lídia anava a casa l'àvia Cati. Hi arribava a les dotze del migdia i no en sortia fins les dotze de la nit. De tornada, en el cotxe, els pares comentaven com els costava haver d'aguantar aquella marató setmanal, però que al cap i a la fi allò era una inversió de futur. La Lídia es preguntava a què es referien mentre comptava els cent euros de propina que li havia donat la Cati per ser "la neta més maca del món". 

A la Lídia li agradava anar a veure l'àvia perquè sabia que al tornar a casa, vora la placeta, trobaria aquella dona de la faldilla vermella i d'aspecte canadenc que passava les nits de diumenge buscant alguna cosa. La Lídia l'observava de dalt a baix i admirava la seva manera d'exhibir-se. Semblava que el seu pare compartia la mateixa opinió.

···

Donna Rafford passava les nits de diumenge rondant places i carrers intentant trobar allò diferent, allò que la posava al límit. Aconseguia homes de totes les edats, des dels de disset anys amb la pell fina i mans tremoloses, que amb els nervis casi no se'ls empinava la polla, als de setanta anys, sense cabell, amb panxa i un pèl arrugats. A aquests tampoc se'ls aixecava gaire, però eren bons recitant paraules brutes.

A l'endemà la casa quedava impregnada d'olor a sexe, amb condons sobre el sofà, taques blanques sobre els llençols lluents de seda i calces perdudes entre el llit i la paret. 

Fer dissabte

Com cada dissabte la Lídia havia d'acompanyar als pares al mercat. Odiava haver de barrejar-se entre tanta gent, passar per davant les parades de peix o haver de vigilar la bossa de llaminadures constantment...deien que els robatoris havien augmentat en llocs com aquell. 

La Lídia no suportava haver de fer bona cara després que la fruitera li pessigués la galta, gest sempre acompanyat de la frase "que maca que està la nena!", exclamada amb un to agut i repel·lent que ensordia les orelles. Però si ho aguantava, a canvi rebia un tall de meló dolç i suculent. 

Tot i així la Lídia gaudia anant a la carnisseria per veure com esquarteraven el pollastre. Li feia gràcia veure a la bestiola tota nua, sense una ploma, amb el bec obert i en posició estranya. A la Lídia li agradava veure com l'obrien i li treien les tripes. Era com una mena de cerimònia post mortem que tothom observava embadalit, en total atenció, no fos cas que el tall central sortís desviat o la divisió de les cuixes fos desigual. 

En aquells moments la Lídia pensava en les classes de dissecció que els més grans de l'escola havien fet la setmana passada i a les quals havia assistit d'amagat (era molt més entretingut veure com obrien de dalt a baix un ronyó que no pas repassar la taula del dos, tal i com feien els de la seva edat).

La secció "porc" tampoc la deixava indiferent. Quants productes que podien sortir d'un animal! "De mi es podrien aprofitar tantes coses?" pensava. Segur que la boca, les dents, els llavis i la llengua se'ls quedaria algú altre. No els havia fet servir mai, tan sols que per beure i menjar, per tant el desgast no era l'equivalent, ni molt menys, al d'una altre persona de set anys. 

Així doncs els dissabtes al matí no els dedicava a res més que entrar en un lloc on la gent es passejava entre animals i vegetals morts mentre parlaven de temes banals; ella preferiria que es discutís sobre la pujada del l'Ibex 35 o de la geometria diferencial, molt més interessant i enriquidor que no pas assabentar-se de quin color eren les calcetes de la princesa Letizia. 

"He saw an animal leavin a muddy trail, 

real dirty and a curly tail. 

He wasn't too small and he wasn't too big,

"ah, think I'll call it a pig"" 

(Bob Dylan)

Salive sur le sein

Tan sols una senyal, una paraula per agafar-lo de la mà i marxar corrents del cau de merda, de crits, violència i agressivitat on el raonament no existeix. Les orelles xisclen, la pell es torna muscosa que es desfà amb taques del passat, vermelles, roses i negres que no marxen ni amb la soledat.

En el sostre la humitat augmenta per segons i tot es podreix. Ell s'escapa i ella corre sense poder esbufegar ni un instant. I a dalt, el nen de dos anys dorm profundament sense assabentar-se de res mentre la mare crida paraules fastigoses contra el seu amant, i els grans ho senten i s'amaguen. Surt nua de l'habitació i es disposa a fer el dinar. Li agrada mostrar-se tal com és sense pensar en l'humiliació que suposa per al seu marit veure les restes de semen entre les cuixes, la saliva resseca al pit. 

Les sirenes de la policia ensordeixen el soroll de l'extractor mentre els crits de la veïna arriben al timbre de la porta demanant ajuda. Les parets cauen i s'apleguen multituds cercant respostes. I ella el busca però no el troba, el persegueix i no l'atrapa. En un mar de corredisses i submissió, assenteix, resignant-se a viure tot allò que somien els altres. 

Fes-me saber

Quan passi pel teu costat fes-me recordar que dissimuli i que et miri amb menyspreu. Al trobar-nos intenta donar-me un petó per jo rebutjar-te'l i així fer-te creure que no penso en tu.

Durant el dia intentaré no prendre cafeina per no passar les nits en blanc intentant trobar la millor frase per dir-te demà. Durant la tarda ja no aniré a la botiga del costat de casa teva per topar-me amb tu. No m'enviis més missatges estúpids que tan sols porten paraules buides que ja no em ve de gust escoltar. No em miris d'amagat ni intentis agafar-me la mà en un gest equivocat.

Insisteix en quedar per sopar per poder-te dir que tinc coses millors a fer (pel·lícula i manta sempre ha estat bé). Intenta posar-me gelosa per demostrar-te que puc estar allà al davant sense immutar-me. 

Demana'm que et faci saber que no et vull per continuar aquest joc idiota en què creiem que l'un caça i l'altre escapa, quan, de fet, som tots dos els que ens mantenim a l'espera, a l'errada, al primer pas. 

17 goril·les

        Com cada dia quan anava a l'escola la Lídia veia com el veí del tercer segona anava a buscar al quiosquer al bar del costat de casa perquè li vengués el diari. El senyor Pep cada matí es prenia un conyac per poder afrontar la jornada, però el veí del tercer segona anava massa atrafegat per parar-se a pensar en la vida d'aquell pobre desgraciat que, a banda de no arribar a final de mes, es conformava a mirar les faldilles de les noies universitàries que cada tarda li anaven a comprar tabac d'amagat. De tan en tan encara els feia un 5% de descompte a canvi de rebre un "gràcies" acompanyat d'un somriure. 

La Lídia ho trobava ridícul, fastigós, patètic. El senyor Pep era tan diferent del mestre de plàstica! A la Lídia li agradava que el professor Miquel li ensenyés les tècniques de Warhol, Lautrec, Kandinsky, Van Gogh, o Manzoni i que d'amagat li regalés piruletes i caramels mentre li acariciava suaument els cabells. 

        Com cada any la Lídia anava al Zoo amb els pares i havia comprovat que anar-hi amb ells era d'allò més avorrit. Es limitaven a explicar-li amb gran entusiasme que els guepards corrien molt, que les girafes tenien el coll molt llarg o que els dofins emetien sons per comunicar-se. La Lídia havia de llegir-se els plafons explicatius per saber a quans km/h podia arribar un guepard, com eren les vèrtebres de la girafa i la freqüència modular dels sons dels dofins. 

Però més enllà de coneixaments biològics, la Lídia havia après que els goril·les picaven de mans quan volien menjar. Això la fascinava i els col·locava en la llista d'animals més intel·ligents que havia analitzat. 

         Tan de bo ella, amb només un picar de mans, també aconseguís tenir un plat d'espaguetis a taula, que els deures estiguessin fets, que el psicòleg es morís, que els pares no li fessin més preguntes idiotes, que Cobain i Morrison ressuscitessin o que el mestre Miquel s'aifaités més de tan en tan, perquè a vegades la barba li punxava els llavis. De l'olor a pintura que li feien les seves mans rugoses i que quedava impregnada a les calcetes, ja se n'havia acostumat. 

Radiografies

Mentre baixa l'escala mecànica escolta la melodia suau del saxo que regula al punt just les pujades i baixades de nota. Una harmonia que la fa tornar a aquella nit, quan, al mateix compàs experimentaven sensacions noves, mals de panxa i papallones a l'estómac que volaven fins ben entrada la matinada. 

Desperta i s'adona que l'home que té al costat li ha fet un examen exhaustiu. "Et puc dibuixar?" li pregunta amb la mirada. Ella assenteix i es repentina els cabells. Té pinta de ser tècnic en microelectrònica però en els trajectes de tren es converteix en radiòleg.

La pell se li eriça i comença a tocar-se. Li agrada, i a ell també. Es creuen mirades de complicitat, carícies invisibles entre una multitud que fa com si res mentre llegeix repetitivament la llista de parades de la R1. Ell es posa la mà a la butxaca mentre ella es descorda la brusa. Tanquen els ulls i somien acariciar-se l'un a l'altre. Ella llisca els dits pel seu pit cada cop més descobert mentre ell es toca contínuament. Decideixen anar entre vagons a satisfer la necessitat. A mig camí l'agafa del braç i li etziba un "puta!" que ressona per tot el vagó. 

Arriba a casa i veu com el marit ha abandonat el menjar al foc i s'ha posat a mirar el futbol. Apaga els fogons; veu que el rajolí de sang que regalimava de la carn s'ha assecat. Tot seguit se'l podrà menjar amb devoció mentre pensa en el fill de puta que l'ha deixada amb el cony mig mullat. Entretant, el marit, aliè a tot el que passa, celebra gol i canta victòria. 

Lapislàtzuli

Avui l'escriptor no troba motius per inspirar-se. Els edificis de davant l'hospital continuen igual de grisos, els núvols van i vénen a un ritme suau que sembla que no portarà tempesta, les infermeres fan les tasques de sempre i ella no té res més a dir, tan sols que avui els tovallons són d'un color diferent. 

Avui l'escriptor no pot endinsar-se en situacions dignes de ser descrites. Després d'una temporada estranya amb homes descalços, flors que s'assequen sobre una caixa de llums i japonesos que ho fotografien tot, el món segueix girant, tot segueix el ritme marcat i a ell se li acaben les paraules. 

Avui l'escriptor ja no vol pensar, no vol inventar, no vol esperar més, tan sols desitja que arribi el dia que ella surti i pugui ensenyar-li tot allò que té per descobrir. 

Avui l'escriptor reposa el cap sobre la butaca mentre ella se'l mira i pensa que avui l'escriptor no troba motius per inspirar-se. Els edificis de davant de l'hospital continuen igual de grisos, els núvols van i vénen a un ritme suau que sembla que no portarà tempesta, les infermeres fan les tasques de sempre i ella no té res més a dir, tan sols que avui els tovallons de paper són d'un color diferent. 

Llimona

La Lídia fa collarets de boles de colors mentre la Llimona observa el vespre des de la peixera. La Lídia separa les boles verdes de les grogues, les taronges de les vermelles, les blaves de les liles. El daltonisme l'ajuda a fer combinacions extravagants que deixaran igual de contents als seus pares, que amb un gran somriure diran "Oh, que bonic reina!". Ella se'ls mirarà pensant que són idiotes de creure que l'ordre escollit és mereixedor de gran ovació. 

La Lídia no ha parlat des que va néixer. Tan sols canta, però es limita a recitar els Doors, Bob Dylan, Nirvana o Johnny Cash. Pensa que són de les poques persones que projecten idees amb un sentit particular que la fan pensar una mica. 

Els contes de l'escola li semblen absurds...qui es creu que "quan el bou va fer un pet en va sortir en Patufet"?. Havia mesurat a escala la mida del personatge i l'esfera anal de l'animal i, a primer cop d'ull, tal acció seria impossible tenint en compte la velocitat provocada pel gas pudorífec. "Incrèduls", pensa, mentre observa la cara de pàmfils dels alumnes i professora.

Quan s'avorreix la Lídia esclafa el nas sobre la peixera i segueix amb la mirada les voltes que fa la Llimona. A la Lídia li agradaria viure amb la Llimona i ser com ella. "Em diria Taronja", pensa. Creu que el millor d'aquesta vida seria convertir-se en peix. Podria nedar tot el dia, a vegades a contracorrent, d'altres, en canvi, es deixaria endur per les ones. A banda de no haver-se de dutxar mai, tampoc hauria de recordar res (gràcies a la memòria de tres segons), ni veure's obligada a parlar. Tres bombolles i un "glu-glu" serien sufucients per fer una mica contents als seus pares. 

La Lídia desa el collaret de colors i es disposa a dormir. Avui somiarà que es converteix en peix, que es diu Taronja i que navega per l'oceà Pacífic mentre canta allò de "people are strange when you're a stranger, faces look ugly when yo're alone..."

"You're lost little girl,

you're lost little girl,

you're lost.

Tell me who

are you?"


(The Doors)

Festival varietté

Ella puja al metro i per una vegada des de fa molt temps s'adona que pot triar el seient; el vagó va mig buit. Col·loca el cap tort per dormir i tanca els ulls mentre busca una resposta dins seu que sap de ben segur que no trobarà. 

Al mig del vagó un home amb el violí toca la melodia d'Itzhak Perlamn i converteix l'escena en un moment romàntic i embafador que a ella l'irrita. És com si l'entorn l'obligués a flotar entre pensaments, a reflexionar i a guardar aquell instant que realment és la rutina de cada dia. Les fulles que adornen la parada de Liceu donen el toc final a la decoració d'aquell escenari artificial on tothom és actor. 

Irascible surt del metro i se'n riu de l'amor i la tendresa dels altres, escup odi i venjança, vomita decepció i ràbia mentre alguns turistes japonesos fan fotografies d'aquell moment i nova forma d'art tan personal i subjectiva. 

La noia irritada es recol·loca el vestit i es disposa a sortir. Abans, però, li deixa una moneda a l'home del violí que ara seu a terra esperant el proper comboi. 

High card

"Sota la típica llum groguenca i entre el típic núvol de fum, asseguts al voltant de la típica taula rodona hi ha els quatre típics jugadors. Amb el típic posat seriós simulen, com és típic, tenir una jugada extra.

Un d'ells és la típica dona atractiva que vesteix el típic vestit vermell i fuma el típic cigarret prim i allargassat amb un posat seductor. Per despistar al més fort fa el típic gest de posar-li el peu descalç sota el camal del pantaló. Ell reacciona amb el típic símptoma de nerviosisme i excitació recol·locant-se una i altra vegada.

Un tercer, amb la típica camisa descuidada, està més pendent del joc i no s'adona de res, ni que el quart ha fet el típic "truc" d'amagar-se una carta a la màniga. 

Com és típic aquest últim acaba guanyant amb el típic Royal Straight Flush però els altres veuen l'estafa i comencen la típica baralla on ampolles i cendrers serveixen d'arma i escut a la vegada. I passa la típica desgràcia en què a un li obren el cap i la dona crida aquella típica frase de "pareu ja!" mentre treu del típic lligacames la típica pistola que sempre té amagada.

És aleshores quan la dona, com és típic, comença a disparar primer al guanyador per haver fet trampes, després al que estava concentrat en la partida per no haver-se adonat de res, i finalment al del pantaló per no haver-se excitat prou.

Després agafa la destral que està guardada al típic armari vell de l'habitació i talla els cossos a trossets, en sis parts per ser exactes: els dos braços, les dues cames, el cos i el cap. Té la típica idea de fer una fracció de set en honor a l'òrgan masculí per excel·lència, però com és típic no li queda gaire temps. Agafa les bosses on hi ha esmicolats els cossos i les amaga al típic congelador. 

Per últim, com és típic, la dona els roba els diners de la cartera que típicament guarden a la butxaca interior de la típica americana. Mira l'escena, fa el típic somriure i surt per la porta amb el cap ben alt i amb pas elegant mentre la gent que hi ha a la sala de fora se la mira amb la típica cara d'estupefacció." 

-Tranquil, ja veus que no et vas perdre res, una típica pel·lícula com totes les altres. Sempre fan el mateix.

-Típic. 

I de fons sona el repetitiu Arbre que mira farola de Joan Miquel Oliver que trenca el tòpic i s'endinsa en la monotonia més regular i lineal del cantautor. 

"Sa tapa, un llibre, una foto,

sa foto no és més que una fulla,

natura de traça difícil,

d'esquemes i diagrames"

(J.M. Oliver)

Déchiré

En un últim intent es posa el fastigós i ensucrat I'll always love you mentre amb el mirall d'augments busca una petita mostra de fragilitat entre els seus ulls. La fredor amb què es mira l'espanta.

Busca a les entranyes una resposta, una idea tan profunda que les mans, plenes de vísceres i muscosa, rellisquen al intentar passar pàgina. La sang regalima pel palmell mentre s'eixuga la suor de la nit.

Els llençols, tacats amb imatges impensables que la van fer somiar per un dia, resten amagats a l'altell de la cuina on s'hi concentra la grassa i el fum. De fet ja estan groguencs. De fet ja els podria llançar a la brossa, però cada vegada que hi pensa són les nou de la nit i aleshores decideix tancar-se amb pany i clau perquè de ben segur que quan els vagi a llançar tornarà a topar-se amb la parella que cada vespre es troba a l'església de Sant Agustí amb un intent de fotre's mà.

Això és el que a ella l'angoixa, això és el que la fa enfadar, el que li estripa la cicatriu que cada dia es cus a l'estómac amb doble punt perquè res s'escapi. Decideix baixar i mentre els defuig s'adona que, com cada nit, ell torna a estar allà, entre la penombra del balcó, amb la mà a la butxaca observant la parella que simula follar.

90'

Els rajos de sol apunten amb una inclinació de 120º per ser exactes. Un angle obtús que deixa entreveure una tarda de dilluns poc atrafegada i distesa.

Ella, asseguda a la terrassa del bar de la plaça, observa el plafó on hi ha la llista de tapas i plats del dia.

De sobte, sense saber per què, li sona al cap "Como un burro amarrado a la puerta del baile". Per uns instants torna a la terrassa del bar del 1992 on també sonava Radio Futura i Hombres G, i on el cambrer llançava la cendra del cigarret mentre preparava els chocos i les bombas que li havien demanat. Al costat les gitanes intentaven vendre flors, l'esmolet es situava al capdamunt del carrer i ella, petita, corria per la plaça darrere la pilota mentre esquivava als homes que parlaven de com Carl Lewis havia aconseguit la medalla d'or.

Un "en què penses" del noi que té assegut al davant la desperta i sense dir res s'adona que aquella tarda fa olor a dissabte dels 90.

Psychedelic

Li agradaria tornar endarrere per dir-li que ja no vol escoltar més mentides, ja no vol més promeses buides a l'aire. I ell que tan sols els recorda estirats al terra...ella amb una cama aixecada repenjada a una de les cadires del menjador, nua, sense res, només per a ell. I ella que li diu, i a ell que li agrada. 

La persiana mig baixada i els cabells llargs que cauen sobre els pits sinuosos d'entre la claror de la tarda. Tira el cap endarrere i es mostra tota. I ell que l'acaricia primer amb els dits, després amb tota la mà, amb força, intentant notar cada racó del seu cos, cada plec de la seva pell, cada imperfecció que la fa tan real i perfecte...i la llepa, des del coll fins als peus, i ella a ell, i es mosseguen i s'abracen i es rebolquen....

Buscant la tranquil·litat del moment del cafè del matí rumia com sortir del laberint que fa anys que dibuixa. Sembla que li agradi traçar nous camins que tard o d'hora s'entrelliguen fins que acaben en un nus a la gola que triga mesos a desfer-se. "Endavant" s'escriu cada dia al palmell de la mà, però la suor de la nit ho esborra i torna a perdre's infinites vegades entre els mateixos errors, entre els mateixos llançols. 

I ell aleshores, en la soledat de la nit, amb la mà dreta pensa en ella. I ella que ho sap somriu, s'excita i s'estima. 

Decasíl·labs, rima assonant

Sense voler-ho s'ha acostumat a caminar pacient, sense fer soroll, intentant fer-se invisible. Sense voler-ho tan sols l'observa entre la multitud, i a vegades, s'atreveix a cridar a contracorrent. Caça el seu somriure a l'aire i es treu de sobre la seva olor impregnada a la pell. Ja no la vol, de tan conservar-la s'ha podrit. 

Sense voler-ho s'ha acostumat a caminar pacient, tan a poc a poc que s'ha acostumat a mantenir la distància i a fer-ho tot de lluny...així és com el mira, com li parla, com el crida, com l'acaricia, com l'estima. I el perd, i ho sap. Incapaç de fer res decideix agafar una llibreta i comença a escriure com l'odia...en vers, això sí...decasíl·labs, rima assonant. 

Peter Pan

Els seus ull clavats en l'horitzó. Li va saber greu per ell però les raons no eren prou fortes i el que sentia era enveja. Un dolor tan dolç que no tenia comparació amb el que havia viscut. Coses insignificants deixades a l'aire com grans pensaments i grans metàfores d'una vida negra. 

I ell que s'acosta intentant donar-li la mà, ajudant-la a sortir d'aquesta estranya rutina que contínuament l'atrau cap a un altre sentit. I de sobte un altre a la fila, i el ventall que s'obre, i ella que se sent perduda i l'altra, com no se sent enganyada?

Records i il·lusions que es difuminen en un mateix sentit. Ja no sap qui és qui, què vol, què necessita. Tan sols sap què no vol, però ell insistent en silenci, i ella que fuig i ell que l'atrapa sense córrer. I al cap d'un temps, segur que tot torna a començar. 

Les seves raons van perdent pes. Tan sols sap consolar-se de la mateixa manera. I ella que pensava que la rutina el faria tirar endarrere. I ell, què té? Una vida buida, dolors insignificants i mentides; síndrome de Peter Pan. 

Stone

El dolor no havia deixat d'existir, ni el record. Els somriures se li clavaven com llances a l'estómac quan hi pensava. I ell...inexistent enmig d'un desert de gel sense intentar forjar ni una mica d'esquerda per traspassar la roca punxeguda que l'embolcallava.

La neu es fonia però mai arribava la primavera. I és que de fet, ella, es sentia còmoda entre el gel impenetrable de l'hivern, i és que de fet, ella, era com una roca. 

"but now you realize he's not selling any alibis, as you stare into the vacuum of his eyes, and ask him do you want to make a deal?" 

[Like a rolling stone - Bob Dylan]